“Tinc molt clar que quan l'economia es recuperi el telèfon deixarà de sonar”

Asse­gura que no “és agra­da­ble i molt menys una acti­tud bus­cada” però el cert és que Gon­zalo Ber­nar­dos està més que acos­tu­mat a pen­sar de manera dife­rent de la gran majo­ria dels seus col·legues i aquesta ha estat, sens dubte, una de les claus del seu èxit mediàtic. Ho va fer quan encara tots vivien enfi­lats a l'onada del boom, quan el crei­xe­ment del PIB batia rècords i feia pen­sar en un ascens sense cai­guda pos­si­ble, i quan pro­nos­ti­car un esclat de la bom­bo­lla immo­biliària sem­blava, si més no, poc rea­lista.

Quan la tos­suda rea­li­tat es va posar del seu cos­tat aquest eco­no­mista pro­fes­sor i exvi­ce­rec­tor de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona es va con­ver­tir en un dels experts més sol·lici­tats pels mit­jans de comu­ni­cació per expli­car una encara inci­pi­ent crisi econòmica. I fidel a la seva vocació d'obrir camí, Ber­nar­dos també va ser un dels pri­mers eco­no­mis­tes que va posar el crit al cel en relació amb les recep­tes d'aus­te­ri­tat mar­ca­des des d'Ale­ma­nya. “Seguir els dic­tats d'Angela Merkel no ens farà sor­tir de la crisi”, deia a l'estiu del 2011. Molt crític amb la gestió del govern de José Luis Rodríguez Zapa­tero -espe­ci­al­ment amb “el dis­pendi del pla E”- Ber­nar­dos s'ha pas­sat els últims anys aler­tant que “reduir la demanda quan la crisi la pro­voca una cai­guda brusca de la demanda és una sal­vat­jada”.

I és que si bé a aquest eco­no­mista no li agrada mos­trar cap car­net polític, el seu dis­curs queda lluny de les tesis més neo­li­be­rals que durant molt de temps, fins i tot amb la crisi ja en marxa, han domi­nat en el dis­curs dels ana­lis­tes que omplen les pàgines d'eco­no­mia dels dia­ris. “Els eco­no­mis­tes que ens dedi­quem a ana­lit­zar la macro­e­co­no­mia som tots una mica pecu­li­ars perquè sovint se'ns bar­re­gen els ide­als i el que volem que passi amb el que real­ment pas­sarà”, diu. I per això reco­neix que “un eco­no­mista d'esquer­res difícil­ment accep­tarà que les refor­mes estruc­tu­rals són impor­tants i un eco­no­mista de dre­tes difícil­ment dirà que és més impor­tant el crei­xe­ment que el con­trol del dèficit”.

A pesar de tot, Ber­nar­dos rei­vin­dica la seva inde­pendència, “jo no formo part de cap lobby, no tre­ba­llo per a l'admi­nis­tració i només faig con­sul­to­ria per a un parell d'empre­ses, renun­cio a mol­tes coses que podria fer si formés part d'algun grup de pressió o si el meu dis­curs fos més política­ment cor­recte”. I acos­tu­mat a pren­dre par­tit en espais poc habi­tats l'eco­no­mista, es pro­clama “defen­sor de la ter­cera via”, un dis­curs, explica, “que m'ha fet gua­nyar molts ene­mics d'un cos­tat i de l'altre”. Diu que aquest és un dels motius pels quals a pesar de la seva presència cons­tant als mit­jans no vol ni sen­tir a par­lar d'eines com el Twit­ter. “Ja rebo prou insults ara per expo­sar-me més, i tam­poc no em queda gaire temps per estar pen­dent de les xar­xes soci­als”.

Ber­nar­dos gau­deix par­ti­ci­pant en les tertúlies de ràdio i de tele­visió -és col·labo­ra­dor habi­tual a la Sexta, 8tv, RAC 1 o Ràdio 4, entre d'altres- però té clar, diu, “que l'interès per l'eco­no­mia des­a­pa­rei­xerà quan la recu­pe­ració es con­so­lidi”, de manera que afirma no cal tenir por quan el telèfon deixi de sonar. “Sé que arri­barà aquest moment, però no m'importa perquè jo per sobre de tot sóc pro­fes­sor d'uni­ver­si­tat, la meva pro­fessió no és ser mediàtic”. I els seus alum­nes, explica, “em valo­ren pel que faig a l'aula i no perquè surti als mit­jans”. Tam­poc no dóna gaire importància a la gent que el para pel car­rer, “perquè tot i que sigui agra­da­ble que et diguin que ho fas molt bé, n'hi ha molts més que no et paren i que pro­ba­ble­ment pen­sa­ran de manera dife­rent”.

Si bé Ber­nar­dos no creu que la crisi hagi mar­cat un punt d'inflexió res­pecte a l'interès del ciu­tadà mitjà per l'eco­no­mia, sí que hi veu una certa revolta res­pecte a la manera com es fan les polítiques econòmiques, “i els resul­tats de les dar­re­res elec­ci­ons euro­pees així ens ho diuen”. I en aquesta par­ti­cu­lar revolta, l'eco­no­mista també agafa la ban­dera per dema­nar un canvi de model i “dei­xar enrere d'una vegada per totes el capi­ta­lisme finan­cer per avançar cap a un nou model que tin­gui en compte les per­so­nes i l'impacte social de les mesu­res polítiques”. Ara bé, Ber­nar­dos és un ferm defen­sor dels gri­sos, dels tons inter­me­dis i, per això, igual com defensa “dei­xar enrere els pri­vi­le­gis dels pode­ro­sos” adver­teix que “l'alter­na­tiva tam­poc no pot ser jubi­lar-se als 60 anys, o defen­sar sub­si­dis d'ocu­pació extre­ma­da­ment llargs, perquè sen­zi­lla­ment això no es pot pagar”.

Acu­sat als últims anys de bonança de pre­dir la més gran de les catàstro­fes sense base, Ber­nar­dos es posa el bar­ret d'opti­mista i afirma que l'any que ve el PIB espa­nyol crei­xerà per sobre del 2%. “Les coses ens estan anant millor en part perquè la crisi als emer­gents ens ha por­tat una inversió amb què no comptàvem, però el veri­ta­ble drama és que per a tota una gene­ració de joves la crisi haurà com­por­tat una dècada per­duda.”