Mesos i mesos de contínua escalada de la borsa han servit perquè al mateix parquet discuteixin els que argumenten que el mercat està excessivament car i està covant una bombolla i els que creuen que la borsa té encara recorregut, que es beneficia de la migrada rendibilitat de la renda fixa i que els inversors han esvaït les pors d'invertir.

“L'eufòria dels mercats financers està desfasada respecte de les perspectives econòmiques i la vacil·lant geopolítica mundial.” De forma prou contundent, el Banc de Pagaments Internacionals (BIS per la sigla en anglès) acusava així fa pocs dies els mercats de viure en un univers paral·lel aliè a la realitat econòmica tangible. Sense concessions, el document acusa els bancs centrals d'haver jugat a aprenents de bruixot en mantenir taxes d'interès històricament baixes que han fet augmentar fins a l'extrem la càrrega de deute arreu del món, i poden desembocar en grans bombolles financeres, un cop aquests reguladors monetaris donin un tomb a les seves polítiques monetàries. El nou economista en cap del BIS, Hyun Song Shin, tot referint-se a les alces generalitzades de la borsa en els primers sis mesos de l'any, sentencia que “tot es veu molt bé, però és possible que es produeixi un canvi molt dolorós i destructiu”. Està plenament convençut que la inversió s'està reconduint cap als fluxos especulatius que inflen la bombolla. L'exuberància del mercat ha arribat al punt que les empreses cotitzades, arreu del món, han assolit ja una capitalització borsària de 47,6 bilions d'euros, un pic històric que ens remet al de l'any 2007, de 45,7 bilions, tot just abans de l'esfondrament financer global, que va aprimar aquest volum fins als 25,4 bilions, el 2009.

Tanmateix, en el cas de la borsa dels EUA, si apliquem la fórmula per detectar bombolles de Robert Shiller, premi Nobel d'Economia el 2013, en què dividim el preu en borsa pel benefici per acció i el corregim per la inflació, observem que ha tornat a nivells del 2007, amb un 60% superior a la seva mitjana històrica.

El macroeconomista Edward Hugh estima que “els rendiments en guanys de l'acció són massa alts, perquè els beneficis de les empreses tampoc no han estat tan grans i, en alguns casos, ficticis”. Té clar que si finalment el president del BCE, Mario Draghi, posa en marxa un programa d'expansió quantitativa, si a final d'any no ha aconseguit escalfar l'economia les mesures de liquiditat, “seguirà estimulant la inversió, tant en renda fixa com variable: cal recordar que al Japó, els estímuls del govern van fer pujar la borsa de Tòquio un 20%”. Sobre si el capital fa cas de quina és la realitat del dia a dia de l'economia, considera que “als fons d'inversió internacionals els importa ben poc l'economia real, només volen jugar amb moviments conjunturals, i no paren atenció a si una economia com l'espanyola és sòlida a mitjà i llarg termini”.

Jaume Puig, director general de GVC Gaesco, accepta les tesis de Robert Shiller, quan diu que hi ha el risc que els preus s'allunyin del valor real dels actius i inflin bombolles, però també les del Nobel d'enguany, Eugene F. Fama, que considera que els preus sempre acaben responent a la realitat, a ser eficients. Al seu parer, el cert ara per ara és que “la renda variable, tot i les darreres pujades, està barata, està ben lluny del valor fonamental.” En el cas de l'Ibex 35, que, tot i que no va poder esgarrapar la simbòlica xifra dels 11.000 punts -es va quedar en els 10.923,5 punts- ha crescut un 10,15% en el semestre, la millor arrencada des del 2003, encara tindríem camí a recórrer: “El juny del 2013, el selectiu estava a 7.762 punts, quan el seu valor fonamental estava a 13.560 punts. Avui, quan s'acosta als 11.000 punts, es manté estable el valor fonamental, per la qual cosa encara hi hauria 2.000 punts de descompte.” Jaume Puig atribueix aquesta alça del mercat borsari “no només als beneficis de les empreses, que estan prou bé, sinó al fet que s'ha reduït la por dels inversors a invertir en renda variable”. Una afirmació que es pot il·lustrar amb dades del Banc d'Espanya a la mà: si el 2012, les accions i participacions de les llars comptabilitzaven 480.430 milions d'euros, l'any passat ja havien pujat fins a 644.479 milions d'euros.

Jaume Puig recorda que, en bona mesura gràcies als estímuls econòmics dels bancs centrals, entre els anys 2008 i 2012, “els diners entraven en renda fixa i no pas en renda variable, on no han entrat fins a l'any 2013.” Així, per a l'Ibex, però també per a les borses europees, hi ha marge per créixer, per reduir aquest descompte fonamental, que en el cas de l'Eurostoxx 50 s'ha reduït a la meitat. Jaume Puig afirma: “Es va generar un diferencial, i ara s'està tancant. No veig per enlloc cap indici de bombolla, ni pels PER -vegades que el preu recull el benefici-, ni per l'Ebitda que presenten les empreses.”

Amb tot, és innegable que ressona al mercat el rum-rum que sí, que es pot seguir creixent encara més, però que la borsa, l'espanyola però també les altres, conté un cert risc, perquè no està ben consolidada per fonamentals sòlids. En aquest sentit, Xavier Teixidó, director de Renta 4 a Catalunya, considera que, en vista de la realitat que el mercat ha pujat un 40% en un any i mig, i ha assolit màxims històrics en una bona colla de valors, “optaríem per l'estratègia de ser prudents, perquè el mercat ha descomptat unes expectatives de creixement econòmic que caldria confirmar en l'economia real”. Hi afegeix: “El diner ha anat entrant perquè ara la renda fixa no ofereix rendibilitat, però la borsa, si vol seguir creixent, ho haurà de fer per una millora dels agregats macroeconòmics i el creixement empresarial, que han de donar credibilitat a aquesta pujada.” Recorda que els mercats ja fa un any i mig que donen per descomptat que se supera la crisi, encara que no ho notin les empreses i les famílies. “La borsa és sempre una aposta, una estratègia.” Teixidó accepta que les borses han estat pujant per un excés de liquiditat al sistema, cosa que fa que els mercats estiguin ja en els seus preus, “ja no hi ha gangues”.

No són descartables brots de volatilitat quan la Reserva Federal dels EUA faci moviments significatius en la reducció ordenada dels estímuls econòmics, l'anomenat tapering, al seu parer: “Si es fa un moviment fort, podria haver-hi volatilitat.”

Per a Susana Felpeto, analista d'ATL Capital, amb vista al segon semestre i a l'any vinent, és clar que “la pujada s'haurà d'acompanyar de millors resultats empresarials. Al llarg d'aquests anys de crisi, les empreses han assolit millores en els seus marges, però per la banda de reduir costos i el despalanquejament. Ara, però, el que cal és millorar els marges per la banda del creixement, i creiem que això és possible, que l'economia creixerà”. Ara mateix, el mercat juga amb previsions de creixement de beneficis del 6,5% en el cas de l'índex S&P 500; 9,7% del Nasdaq; 9,7% de l'Eurostoxx 50; 6,4% del Dax; 14,7% del Nikkei o 17,1% de l'Ibex 35.

Sobre la possibilitat que el mercat borsari dels EUA, en màxims històrics, experimenti una correcció, Susana Felpeto pensa que “quan els tipus d'interès pugin, hi haurà correcció. Quant a la retirada d'estímuls per part de la Fed, és previsible que ho facin com ara, sense brusquedat, perquè els importa molt controlar de ben a prop el creixement de l'atur, en una economia que tant depèn del consum”.

En les seves previsions sobre la borsa global, diu: “Cal mostrar-nos especialment positius amb les borses europees, on destacarà la tendència alcista dels bancs de la Zona Euro, que es veuran beneficiats per la política monetària laxa del BCE, que els donarà ales.”

També pot ser una bona oportunitat d'inversió, si es confirma una progressió sòlida de l'economia mundial, tot valor vinculat amb les matèries primeres, com Arcelor Mittal o Río Tinto, en els exemples que esmenta Felpeto, o les utilities, amb rendibilitats per dividend, de fins al 4%, prou atractives. Justament, la bona rendibilitat que s'està donant en aquests és característica de diversos selectius: un 3,9% de l'Eurostoxx 50; un 3,9% de l'Ftse 100; un 3,5% del MIB o un 4% del Hang Seng.

En les seves observacions, no serien descartables episodis de volatilitat, en èpoques de baix volum de negociació com el mes d'agost, però en general, es remet al fet que la volatilitat es troba en una mitjana històrica que és el nivell més baix. Els agents del mercat consideren que l'actual fase de baixa volatilitat, del gener del 2012 ençà, segons l'Índex de Volatilitat VIX, en què l'Eurostoxx 50 ja ha assolit un 28,6% de revaloració, pot ser tan profitosa com l'anterior, d'octubre del 2003 a novembre del 2007, en què la revaloració va ser del 71%, o la de desembre del 92 a desembre del 97%, quan es va aconseguir un 101% en 50 mesos.

Per a l'assessor financer Albert Grau, de l'EAFI Argenta Patrimonios, encara es poden aconseguir noves fites als mercats borsaris al segon semestre i l'any vinent: “A les borses els queda encara marge per pujar, després d'haver eixugat les pèrdues nominals de la crisi. A més, és clar que seguirà el transvasament de diners de renda fixa a renda variable, perquè els dipòsits no donen.”

En cas que els beneficis empresarials de les empreses dels EUA vagin massa amunt, “és possible que puguem presenciar com els fluxos de capital vagin cap a mercats emergents. El famós tapering pot preocupar, però entre cometes”. Quant a recomanacions, caldria, en la seva opinió, optar per les empreses tecnològiques que més lligades estan al cicle econòmic, com ara Amazon, Intel o Google. Acusar els bancs centrals, i el BCE en particular, de fomentar una bombolla especulativa “és massa, el que faran els mercats és posar en valor els mecanismes per estimular l'economia, que han de facilitar les exportacions i el consum”, segons interpreta Eduard García, analista de Caixa d'Enginyers. Amb tot, reconeix que els mecanismes disposats per Draghi “han animat les valoracions de les empreses”. També creu que el repte que han d'escometre les cotitzades en les presentacions de resultats futurs és si “guanyen marge realment, o tot es deu a haver reduït costos i al despalanquejament”. Si els dividends continuen sent tan generosos, respecte del que ara poden oferir dipòsits i bons, té clar que el flux de renda fixa a variable prosseguirà, “perquè els inversors, quan fan les primeres passes en inversió a borsa, ho fan precisament buscant rendibilitats altes, volen les que paguen un cupó sucós”. Amb vista a les darreries del 2014, hom haurà de parar molta atenció “en com la Fed dels EUA va acabant el procés de tapering i si finalment el BCE es veu obligat, perquè la inflació no ha pujat prou, a fer una expansió quantitativa i compra actius”.