Ala revista Catalònia, que editava -en quatre llengües- el Centre UNESCO de Catalunya dirigit per Fèlix Martí, Eduard Bonet va publicar un article de síntesi sorprenent titulat: La ciència a Catalunya, mirant enrere amb orgull (Catalònia, n. 13). En aquest article, Eduard Bonet llançà la idea de la “Revolució Industrial medieval” catalana. Una revolució que ell situava al segle XIII. Molt abans, doncs, de les molt més conegudes revolucions industrials del XVIII i del XIX.

Segons Bonet, “la recuperació de la tecnologia que es perdé amb la destrucció de Roma i del Món antic” fou molt lenta, però es traduí –al segle XIII- en un salt tecnològic revolucionari. Car, de fet, “els romans coneixien els molins d'aigua, però els usaren poc extensivament”. I, “a poc a poc, aquests enginys reaparegueren, i, en el segle XIII, foren la base de la revolució industrial medieval, impulsada i difosa pels monjos del Cister”. Així, a l'“entorn dels seus monestirs s'originaren centres que podem qualificar com a industrials en els quals s'emprava la força hidràulica”. Segons el Survey of the evidence for Industrial Revolution in Medieval Europe d'Adam Robert Lucas, l'origen dels industrial millig europeus fou islàmic.

D'orígens romans o islàmics, els nous centres industrials basats en molins d'aigua eren: 1) els molins de blat destinats a la producció de farina, base de l'alimentació fins al XIX (veg. L'Econòmic, 9/7/ 2011) 2) els molins paperers, on, per primera vegada, la força de l'aigua substituïa la força animal (veg. L'Econòmic, 12/3/2011), 3) les serradores de troncs, imprescindibles per a la indústria naval, per a les bigues i la construcció de bastides, o de portadores i bótes, etcètera, 4) les fargues, on les manxes que generaven corrents d'aire i els martinets que colpejaven el metall fos eren moguts per l'acció de molins d'aigua (veg. L'Econòmic, 16/4/ 2011). Caldria afegir-hi: 5) els molins drapers o batans, peça clau de la indústria llanera, que seria el principal motor de les exportacions catalanes, 6) els molins d'oli o tafones, on, amb l'ajut dels trulls, es fabricaria aquest aliment / condiment, i 7) els molins blanquers, que tindrien l'objectiu d'adobar pells, destinades a usos múltiples.

Ara: es podria dir que la gran fàbrica de la revolució industrial catalana medieval fou les Reials Drassanes de Barcelona. Una empresa pública de llarga durada (sis segles: del XIII al XVIII que en algun període fou mixta: de la Corona i de la Generalitat (veg. L'Econòmic, 23/10/2010). Com, també, era mixt l'Hospital de la Santa Creu: de l'Església i del Consell de Cent (vegeu L'Econòmic, 5/4/2014). Fent un paral·lelisme històric, podem dir que l'empresa Reials Drassanes produïa el principal vehicle de transport de l'època: els diferents tipus i models de naus, que, al segle XIV, experimentaren una revolució tecnològica decisiva per al transport a llargues distàncies (veg. L'Econòmic, 22/9/2012).

De manera semblant, Seat, la més gran empresa catalana del segle XXI, fabrica –i innova- el principal vehicle de transport dels temps actuals: l'automòbil. Seat, però, no és una empresa pública catalana, sinó que forma part del grup Volkswagen. Ara: al capital d'aquest grup la participació d'un estat (land) de l'Alemanya federal és decisiva.

La revolució industrial catalana medieval fou la que va donar solidesa a una gran diversitat de produccions. Des de les rajoles o el vidre (veg. L'Econòmic, 20/4/2013) fins al material mèdic, els fàrmacs o la producció d'eines i d'armes.

El nivell de sofisticació de les restes materials de cases i tallers descobertes excavant sota el sòl del mercat del Born de Barcelona (en el transcurs de les obres d'una possible reutilització) només s'explica perquè, abans de 1714, la revolució industrial iniciada al segle XIII ja s'havia escampat a tot el territori català. El resultat era una sorprenent modernitat i una gran capacitat d'innovació. Dins, i fora, lluny, de les terres catalanes.