La versió anglesa de Le capital au XXIe siècle, de Thomas Piketty, professor de l'Escola d'Economia de París i director d'estudis de l'Ehess, ha tingut –i segueix tenint- un èxit extraordinari. Sobta, perquè ens trobem davant d'un llibre molt gruixut, ple de quadres estadístics, en què els grans referents són els economistes “antics”: Thomas R. Malthus, Jean B. Say, David Ricardo, Karl Marx, o “quasi antics”: Simon Kuzets, John M. Keynes. Uns autors que, decididament, no estan gens de moda.

D'altra banda, el llibre de Piketty podria haver estat considerat pels economistes un menyspreable llibre “d'història” i, pels historiadors, un senzill llibre “d'economia”. Car, de fet, la sorpresa inicial del llibre és que vol explicar el segle XXI a partir de l'estudi de les xifres dels segles XVIII, XIX i XX. Les bases de la ciència econòmica moderna són, segons Piketty, en les reflexions que van fer Malthus, Ricardo i companyia, tot i que les estadístiques que manejaven eren ben pobres.

La conclusió central de l'anàlisi –detallada, i matisada, això sí- de Piketty és que la difusió del capitalisme d'ençà del segle XVIII ha anat augmentant la desigualtat econòmica. I que el creixement d'aquesta desigualtat no és un bon auguri per a la societat de la segona dècada del segle XXI.

Piketty cita –i utilitza molt, lògicament– els treballs d'Angus Maddison (1926-2010), l'economista de l'OCDE que, molt abans que ell, s'havia interessat per la construcció de sèries estadístiques de llarga durada de les grans regions del món. Ara bé: resulta que, tot i partir de la mateixa informació, i tenint els mateixos objectius, la visió de Piketty és ben diferent de la de Maddison. I aquestes diferències -ho veurem tot seguit- són molt grans.

Segons Piketty, el llarg auge de l'economia mundial, el que se situa entre 1945-50 i 1973-74, fou anormal. Encara més: diu que vivim de la nostàlgia del que els francesos en van dir “Les Trente Glorieuses” (la trentena d'anys que van de la fi de la II Guerra Mundial a la crisi dels anys setanta). No s'entreté a assajar de trobar una explicació al contrast (que presenta Maddison) del creixement d'Europa entre el 1913 i el 1950: una taxa del 0,7% de creixement anual acumulatiu del PIB per habitant, i el de 1950-75: una taxa del 4,05% a l'Europa occidental i d'un 3,81 a l'Europa oriental (URSS inclosa).

El contrast –segueix Maddison- no és tan gran a Amèrica: al nord, un 1,61% el 1913-50 i un 2,45% el 1950-73; al sud: 1,41% el 1913-50, i un 2,60 els anys 1950-73. En canvi, aquest contrast és molt fort a l'Àsia: entre el 1913 i el 1950, el creixement del PIB per habitant és quasi zero: és del 0,08% i, en canvi, en el període 1950-73 és del 3,87%. Quasi com a Europa occidental, i un xic per sobre del creixement de l'Europa oriental.

Aquest gir de 1945-50 de l'economia mundial (que fou originat per la política de convergència de liberals, democristians, socialdemòcrates, socialistes i comunistes) no pot ésser menyspreat com fan els Piketty d'arreu. Sobretot, perquè els 30 anys següents (els anys 1973-2003) sense ser tan “gloriosos” són, també, uns anys d'un creixement impressionant. Al conjunt de l'Europa occidental un 1,87% de creixement anual acumulatiu del PIB per habitant. A l'Europa oriental, aquí sí, hi ha una davallada, del 0,87%. A l'Amèrica del Nord, també es creix menys, però, així i tot, és un 1,86%. A l'Amèrica Llatina, el creixement mitjà és, també, més petit: del 0,83%.

En canvi, a l'Àsia (arrossegada per la Xina i l'Índia), als anys 1973-2003, el creixement del PIB per habitant és altíssim: del 3,21%. Semblant, als del període anterior (1950-73), en què ja era molt fort.

En resum, si bé les desigualtats econòmiques han augmentat (i aquest fet posa en perill la continuïtat del creixement econòmic), el que hi ha de nou en la història dels darrers segles és els 60 anys (1945/50-2003/05) de creixement. És clar que, com diu Piketty, estem retrocedint a situacions d'abans de 1945-50. Però, ara, és més difícil enganyar la població.