Totes les economies dinàmiques i modernes necessiten un banc de bancs, un banc públic central, que vetlli pel bon funcionament del bancs privats i dels mercats financers. La necessitat d'aquest tipus de banc neix, com és lògic, a les economies més avançades. Així, no hauria de sorprendre el que es pot llegir a l'Encyclopaedia Britannica, concretament, a la secció dedicada a The origins of central bank de l'article Bank signat per George A. Selgin. El tema no és banal: és saber on i quan es comencen a constituir bancs centrals. Segons aquest article d'una de les més reconegudes enciclopèdies del món, l'origen dels bancs centrals és català. En concret, l'article comença així: “The concept of central banking can be traced to medieval public banks. In Barcelona, the Taula de Canvi (Municipal Bank of Deposit) was established in 1401, for the safekeeping of city and private deposits, but it was also expected to help fund Barcelona's government (particulary the financing of military expenses).”

El primer banc públic fou creat, doncs, molt aviat, al 1401, just a l'inici del Renaixement i dels temps moderns, a la ciutat de Barcelona. Fou més que un banc municipal, car, aleshores, Barcelona era una ciutat-estat amb un govern propi: el Consell de Cent. Una ciutat que formava part d'un imperi mediterrani en xarxa. La Taula estava situada a la Llotja i coneixem el nom dels dos primers directors –designats pel Consell de Cent- d'aquest banc: Guillem-Ramon Colom i Miquel Roura. Al 1413, la Taula de Canvi de Barcelona va esdevenir, també, banc de la Generalitat de Catalunya (que s'havia creat el 1359). Després, la Taula esdevingué banc de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona (que era mig de la ciutat, mig del bisbat), banc de la província eclesiàstica de la Tarraconense, banc de l'Orde de Malta i banc de la Casa Reial catalana. És a dir, esdevingué un banc molt important. Tan important que, segons la Britannica, va tenir una forta crisi vers 1460 i li calgué una “reorganització” completa.

Els altres bancs públics són posteriors. El segon, la Taula de Canvi de Perpinyà, és de 1404, i la de València, de 1408. Però el 1416 féu fallida i fou liquidada, i no fou refeta fins al 1519. El quart banc públic del món fou creat a Gènova, el 1409: és el Banco di San Giorgio. El cinquè, la Taula de Palma de Mallorca, al 1454.

Al segle XVI es creen més bancs públics. Primer, Taules (o Tavolas) a 10 ciutats de l'Imperi Catalanoaragonès: el 1550 a Saragossa, el 1551 a Palerm, el 1565 a Girona, el 1568 a Tarragona, el 1583 a Vic, i el 1587 a Tortosa, Lleida i Messina; el 1599 a Cervera, el 1603 a Manresa. Amb un cert retard, el banc central de la República de Venècia: el Banco di Rialto de 1587. Finalment, a Milà, el 1593, el Banco di San Ambrogio.

Els altres bancs públics són de més tard. Potser perquè el capitalisme nord-europeu va créixer més lentament que el de la Mediterrània nord-occidental i no hi havia, de moment, necessitat de crear-ne. El primer d'aquests nous bancs nord-europeus serà, el 1609, a Amsterdamsche Wisselbank, que, segons Selgin, funcionà molt bé. Després, els bancs de Middleburg i Hamburg (ambdós, el 1616), els bancs de Delft i Nuremberg (1621, tots dos), el banc de Rotterdam (el 1635), el banc de Suècia (1668), el banc d'Anglaterra (1694) i el banc d'Escòcia (1695).

El banc públic català, la Taula de Canvi de Barcelona, creat el 1401, va seguir funcionant durant un xic més de 300 anys, fins l'endemà de l'11 de setembre de 1714. La monarquia absoluta guanyadora de la guerra de Successió va optar per la supressió dels governs municipals representatius i, doncs, del Consell de Cent de Barcelona, i també del banc que havia creat.

Al 2014, les bases d'un futur –i imprescindible- banc públic català ja existeixen. Són l'Institut Català de Finances i un banc –Catalunya Caixa- que ja és públic (però que és, sembla, d'un altre estat). I un altre banc molt especial –Caixa Banc- que depèn d'una insòlita fundació bancària.