Que l'economia catalana sigui exportadora no és una cosa nova, ve de lluny. Tradicionalment, ha estat una terra de barreja i d'intercanvis, molt bolcada en el comerç exterior. Segons l'historiador econòmic Jordi Maluquer, aquesta característica està relacionada amb una qüestió de necessitat. Les terres del Principat no són les més adequades per al cultiu del cereal, base de l'alimentació durant segles. Per tant, s'ha hagut d'importar. I això només es podia fer, diu, a canvi de vendre altres productes.

Així, a finals del segle XVII ja s'exportaven béns catalans a mercats com l'anglès o l'holandès, a més del castellà. A més dels productes agrícoles -fruita i verdura-, cada cop era més freqüent vendre a l'estranger elaborats com el vi, l'oli i, sobretot, l'aiguardent, que va ser un dels motors del comerç internacional català en aquella època. Tampoc s'han oblidar els teixits i les armes de foc. L'historiador Albert Garcia Espuche explica que alguns comerciants catalans fins i tot enviaven espies a altres països per veure com s'elaboraven alguns productes, poder-los copiar i després exportar.

Els mercats anglès i holandès eren molt importants per a la corona catalanoaragonesa. A Barcelona s'hi havien establert els seus cònsols, que dinamitzaven els intercanvis. A més, les contínues guerres de França amb altres potències feien que aquestes busquessin un subministrador substitut per a l'aiguardent o el tèxtil. Lisboa era una altra de les destinacions dels productes catalans. D'aquesta manera podien arribar a totes les colònies portugueses.

Amb Amèrica també es comerciava, tot i que indirectament. Malgrat que alguns comerciants catalans havien demanat repetidament la liberalització, el comerç amb el nou continent només es podia fer a través de Cadis. Com diu l'historiador Gaspar Feliu, malgrat tenir el mateix rei, Castella i Catalunya eren dos estats i tenien les seves pròpies lleis comercials. De manera que, qui volia vendre algun producte a Amèrica, havia de fer negocis amb un comerciant de Cadis, que faria l'exportació. Va ser així fins a finals del segle XVIII, quan es va liberalitzar aquest comerç.