Algunes fórmules empresarials, i algunes institucions econòmiques catalanes, han tingut una sorprenent continuïtat, de segles. Sovint amb important canvis funcionals, o amb èpoques d'escassa activitat. Els casos més coneguts són els d'alguns grans hospitals, d'algunes universitats, dels monestirs i de les llotges.

Vegem-ho. Després de la Universitat de Montpeller, la universitat catalana més antiga és l'Estudi General de Lleida, fundat el 1300. Tot i que fou suprimida el 1714 per la monarquia absolutista dels Borbons, i que no fou restablerta fins al 1992.

La Universitat de Barcelona, la més gran universitat catalana actual i la més ben situada dins dels diferents rànquings d'excel·lència docent i investigadora, fou creada el 1450. També fou anul·lada el 1714, però aconseguí el seu restabliment el 1835.

Altres universitats foragitades per les monarquies absolutes del XVIII, com ara les de Perpinyà, Vic, Girona o Tarragona (fundades entre 1568 i 1622), també van aconseguir reprendre les seves activitats a finals de segle XX.

Alguns hospitals són, també, de llarga durada. La trajectòria de l'hospital de la Santa Creu de Barcelona, fundat el 1401, és exemplar. Creat com a hospital general públic i dependent, conjuntament, de l'Església i del govern municipal de la ciutat, segueix oferint els seus serveis. Amb només un canvi d'ubicació en 600 anys –del Raval a l'Eixample–, i un petit canvi de nom: des de 1930 és l'hospital de Sant Pau i de la Santa Creu (vegeu L'Econòmic, 5/4/2014).

Els monestirs –i la xarxa d'esglésies- van ésser concebuts com a organitzacions multifuncionals en què es combinava l'oració (i la contemplació) i el treball (i l'emmagatzemament). Alguns monestirs, tot i estar situats sovint a l'ull de l'huracà, segueixen funcionant al segle XXI, per bé que facin altres funcions i que, en alguns casos, ja no estiguin a mans d'una comunitat religiosa.

Ni al monestir de Montserrat, de l'orde de Sant Benet (fundat el 1023), ni al de Pedralbes, amb una comunitat de monges de l'orde de Santa Clara al davant des del primer moment (1327), les interrupcions han estat importants. I la seva funcionalitat bàsica no ha experimentat grans canvis (vegeu L'Econòmic, 14/4/2014).

Les cinc grans –i arquitectònicament magnífiques– llotges de la Confederació de Catalunya i Aragó foren obertes al públic entre 1380 i 1541. Al segle XXI, tenen uns usos més simbòlics i representatius que estrictament comercials (vegeu L'Econòmic, 3/12/2011).

Als altres mercats, també, hi ha casos de llarga durada. Els orígens del mediàtic mercat de la Boqueria de la rambla de Barcelona se situen, segons el mateix mercat, en una decisió politicoadministrativa municipal de 1217.

En canvi, a desgrat de la seva visibilitat, hi ha altres empreses o institucions econòmiques de llarga durada que són molt menys conegudes. Per exemple, el subministrament d'aigua potable es basava en els pous i les cisternes (privats), però també aniria a càrrec d'empreses públiques com ara la Séquia de Manresa, que va començar a funcionar el 1377.

O les fonts públiques, com ara la font de la plaça de Sant Just de la ciutat de Barcelona (que raja des de 1367) o la font de Santa Maria del Mar (de 1402). Francesc Socies, responsable municipal d'aigües, va escriure, el 1650, un text tècnic: el Llibre de les fonts de la ciutat de Barcelona.

La tràgica discontinuïtat política del país ha fet, però, que ni les drassanes de Barcelona (on la Generalitat de Catalunya tindria un paper rellevant; vegeu L'Econòmic, 23/10/2010) ni els bancs públics municipals (les taules de canvi; L'Econòmic, 19/7/2014) fossin empreses que superessin els esculls de l'any 1714.

En resum, però, es pot dir que algunes de les organitzacions econòmiques catalanes de més llarga durada tenen, al darrere, o bé una administració pública (com ara un ajuntament) o bé l'Església catòlica.