Passejant pel centre de Buenos Aires, a Rivadavia cantonada Ayacucho, es pot llegir, des del carrer, al sòcol d'una de les 500 cúpules de la ciutat: “No hi ha somnis impossibles.” En català, i en poques paraules, s'explica que els catalans -i molts dels altres europeus, és clar- que marxaven a les Amèriques al segle XIX, i a les primeres dècades del XX, no emigraven per treballar en les mateixes condicions i en empreses semblants a les que ja coneixien a Europa. El seu objectiu era, clarament, canviar. I canviar per millorar. D'aquí, el fet que les iniciatives empresarials catalanes a l'altra banda de l'Atlàntic seran, en molts casos, innovadores.

Ho podem veure resseguint la presència catalana en alguns sectors de les economies americanes. Comencem pel sector de la construcció i dels materials de la construcció. Aquí, les aportacions catalanes són destacades: des de les rajoles acústiques i les voltes de grans dimensions de l'empresa Guastavino Fireproof Construction Co. (amb aplicacions, només a Manhattan, a més de 100 edificis, Central Station inclosa) fins als prefabricats de ciment Grau al clavegueram de Santiago de Xile (veg. L'Econòmic, 3/3/2012), passant per La Primera Argentina, el forn mixt de calç hidràulica i ciment de Joan Bialet Massé.

Seguim amb l'alimentació. El primer enginy sucrer d'Amèrica va ser, ¡al segle XVI!, una iniciativa del tarragoní Miquel Ballester. Originaris de Sitges, els Batlle (futurs presidents d'Uruguai) eren fabricants de farines de blat, a Montevideo, des del XVIII. Els Cibils (que construirien i posarien en funcionament, a Montevideo, el primer dic sec d'Amèrica del Sud) produirien conserves de carn, i, en plena selva del Mato Grosso, extractes de carn, a partir del viatge de 1879. Tot, dedicat a l'exportació. A Mèxic, els Servitje-Sendra-Jorba, el 1945, van començar a produir industrialment pa de motllo embolicat en cel·lofana que van anomenar Bimbo. Als Estats Units, Daniel Carasso va introduir, el 1946, el iogurt que el seu pare havia començat a fabricar a casa seva, al Raval de Barcelona. El nom comercial va ser Danon. El mateix, sense la e, del de 1919.

Amèrica era un gran mercat dels vins i destil·lats catalans. A partir d'un cert moment, els catalans van començar a plantar-hi vinyes i a produir-ne allà mateix. El cas del rom és diferent, car el sitgetà Facund Bacardí (i, com ell, altres) va començar a fabricar una beguda que, fins aleshores, era, només, al món dels pirates.

A Amèrica, també hi ha hagut catalans al sector de l'energia. A la producció d'electricitat, i a l'extracció i refinatge de petroli. La Companyia Hispano-Americana d'Electricitat, la Chade, la gran empresa de producció i subministrament elèctric de Buenos Aires creada a Berlín, va ésser, durant anys, a mans catalanes. Francesc Cambó seria el president del seu consell d'administració i Miquel Vidal i Guardiola, el secretari. Els Yacimientos Petrolíferos Fiscales, la YPF argentina, va ser la primera empresa petroliera que era del sector públic i que integrava totes les fases del cicle productiu del petroli. Cepsa, la Companyia Espanyola de Petroli SA, iniciada pels germans Recasens i el Banc de Catalunya, a partir de 1929, va començar a extraure petroli a Maracaibo (Veneçuela) (veg. L'Econòmic, 5/10/2013).

La Hispano-Suïssa, la gran empresa catalana d'automòbils de luxe i motors d'avió, va tenir dos peus a Amèrica. Als Estats Units, a New Brunswick, fabricaria motors d'avió juntament amb Wright Martin Aircraft. A Buenos Aires, Carles Ballester va posar en marxa l'empresa Hispano-Argentina de Fabricació d'Automòbils SA, la Hafasa, amb l'objectiu –nou- de fabricar turismes.