Els resultats dels tests d'estrès a què s'ha sotmès la banca, i que coneixerem en pocs dies, potser ens oferiran l'aparença d'unes entitats musculades en la seva solvència, però encara afectades de certs mals estructurals -morositat encara elevada i dubtosa qualitat dels actius- que podrien oferir nous episodis d'inestabilitat en l'esdevenidor immediat.

No hi ha res a témer, cap banc espanyol rebrà carbasses en aquesta avaluació a què se'ls sotmet, si bé les notes no seran pas brillants, després que el Banc Central Europeu (BCE), sota pressió francoalemanya, decidís ser especialment sever amb les entitats espanyoles, amb una nova forma de computar determinades deduccions de capital, concretament la participació en altres societats financeres o l'actiu intangible (despesa tecnològica, recerca, o valor de marca). Pel que sembla, d'aquesta reorientació dels requisits, Sabadell, Popular i Santander, entre les setze entitats espanyoles que passen pel sedàs, i sense esperar sorpreses desagradables, podrien no sortir tan vigorosos d'aquesta prova en què les entitats han de mostrar la seva capacitat al bell mig de la tempesta: han d'assolir una ràtio mínima de capital Tier 1 del 8% en l'escenari base dels test, i del 5,5% quan vagin mal dades.

Però potser la qüestió fonamental és si a curt i mitjà termini els bancs ens estalviaran més ensurts. El problema dels bancs encara és latent, en opinió de Jaume Puig, director de la gestora de fons GVC Gaesco, que recorda com “fa mesos que l'FMI recomana, especialment als bancs espanyols, que es recapitalitzin, atès que tenen provisions pendents d'aflorar”. Insisteix que “tot i estar comptablement coberts, la realitat és que, a banda d'una morositat que no baixa, tenen una quantitat ingent de crèdits concedits sense marge, amb euribor més 0,20%, de manera que si te'ls paguen, tampoc no et generen gaire resultat. Van donar massa, i massa barat, i tenen un problema de rendibilitat futura espectacular”. Tot afegint que “les plusvàlues del deute públic s'han acabat”, els recomana que “aprofitin que la borsa puja per recapitalitzar-se”.

Certament, els bancs europeus, i especialment els espanyols, s'han reforçat bé en capital per escometre els tests i complir amb la nova normativa de solvència Basilea III. Molts ho han fet des de l'ortodòxia, és a dir, ampliant capital, reforçant-lo amb beneficis o venent actius. Però d'altres han fet allò que se'n diu eufemísticament “adequada gestió de balanç” o “aplicació de models propis”, tot reduint el denominador de la ràtio de capital, els actius ponderats per risc (APR), que es divideixen pels fons propis. No tots els actius requereixen el mateix grau de capital: mentre que deute públic AAA o el crèdit a la gran empresa es consideren de risc segur i no ha de ser cobert amb capital, crèdit promotor, inversió en borsa o els crèdits al consum necessiten capital. En els últims temps, els bancs, amb el vistiplau del Banc d'Espanya, han adoptat els seus propis mètodes d'enginyeria per dissimular possibles dèficits de capital.

Un cas paradigmàtic, referenciat per la revista sectorial The Banker, és el de Bankia, que presentava una diferència entre APR i actiu total del 35,03%, mentre que entitats que no van rescatades, com BBVA o Kutxabank, presentaven diferencials més versemblants, del 55,55% i 60,28%, respectivament. Les càbales dels darrers mesos, si bé no ajuden a tenir una idea més fidel sobre els balanços bancaris a examen, si més no ens alerten que hi ha un problema: una enquesta de Goldman Sachs entre 125 inversors institucionals vaticinava que nou bancs europeus, dels 130 examinats, no passaran les proves, i que afloraran unes necessitats de capital de 51.000 milions. Fa mesos, l'OCDE anava encara més lluny i, tot denunciant alhora que els bancs subestimen el risc futur d'actius com ara el deute sobirà, alertava que el sector bancari europeu no està prou capitalitzat, i xifrava en 400.000 milions d'euros -un 4% del PIB europeu- les necessitats reals de capital. Cal dir que, segons l'OCDE, països com França necessitarien capitalitzar els seus balanços en un import que voreja el 7,44% del PIB.

Per al macroeconomista Edward Hugh és clar que “els tests presentaran resultats presentables de core capital, amb algun suspens per donar-los credibilitat”, però el problema de fons hi és. Hugh, com d'altres, es pregunta si els examinadors tindran en compte, en el cas de la banca espanyola, l'assistència financera extra rebuda amb els 41.000 milions en actius fiscals diferits (AFD) -despeses que s'han pogut deduir de la comptabilitat–. La gran qüestió, llançada al futur, és “atesa la manca de rendibilitat que hi ha en el mercat bancari espanyol, d'on sortiran els beneficis? El gran negoci eren els rendiments dels bons de deute sobirà, o seguir donant refinançant préstecs a empreses sobreendeutades com El Corte Inglés o Planeta o d'altres grans corporacions. Ara els bons només donen el 2% i van baixant”. A Hugh també el preocupa la morositat, una taxa que es troba en un desficiós 13,15%, amb 184.520 milions d'euros en crèdits dubtosos, el mes de juliol passat. Com anota Hugh, “la morositat és encara molt important sobretot en el segment de particulars, on no millora la situació”.

En aquesta mateixa línia, Rafael Sambola, professor de Finances d'EADA, creu que per enfrontar-se al problema no es poden bandejar qüestions com ara que les execucions hipotecàries creixen un 14% o que la cartera de bons sobirans en mans dels bancs encara és prou gran, de 272.000 milions d'euros. Sambola també fa referència a l'espinosa qüestió immobiliària: “El BCE es malfia i ja ha demanat que es faci una reavaluació més realista dels actius immobiliaris que, no ho oblidem, en una gran porció, encara estan dins dels balanços dels bancs.” En conseqüència, “pots dir que tens un nivell de solvència alt, un Core Tier 1 presentable, però això ha estat valorat sobre actius en risc, els de l'immobiliari. Així que, quin ha estat el criteri de valoració?” Sambola també posa l'accent en el deute públic, per recordar que en la cartera de deute públic dels bancs, un 66% és disponible a la venda, a preu de mercat, i un 25% amb negociada, llesta per vendre a preu de mercat, amb un 9% restant que es manté fins al venciment, a valor nominal. “Si els tipus d'interès pugen, si s'incrementa la prima de risc i baixa la rendiblitat del bo, caldria provisionar, i això implica pèrdues en el compte de resultats”.

No hem d'oblidar que aquestes proves d'estrès donen pas al Mecanisme Únic de Supervisió (MUS), pel qual el BCE sotmetrà a una estricta vigilància els bancs per evitar daltabaixos en el mercat bancari europeu, que haurien de ser resolts llavors pel Mecanisme Únic de Resolució (MUR). A partir d'ara, segons el que s'ha disposat, el BCE demanarà periòdicament a cada entitat, tot cercant l'homogeneïtat en la metodologia d'avaluació, un reporting sobre els riscos als quals s'enfronta i com aplica els requeriments regulatoris de Basilea III. Hi haurà equanimitat? L'economista Miren Etxezarreta, professora de la UAB i membre del col·lectiu de pensament econòmic Seminari Taifa, tem que quan es posi en pràctica el dispositiu, es pot posar de manifest que a la UE hi ha països de primera i de segona: “Sembla clar que la revisió dels balanços es forçarà una mica més, però no oblidem que entre països hi ha classes, i ja hem vist com Alemanya no deixarà passar per la supervisió els seus bancs mitjans i petits. Les autoritats inspectores seran més severes amb Espanya, però potser no tant amb Alemanya i França.” Al seu parer, “la finançarització del projecte europeu no canviarà, hi ha més reglamentació per evitar hecatombes tipus Lehman Brothers, sí, però el cert és que el món financer ha recuperat el seu enorme poder”. En la seva opinió, “la UE es mantindrà subordinada als mercats financers, mentre el BCE no pugui prestar als estats, i aquests hagin de recórrer als bancs”.