Amb la implantació de la dictadura espanyola el 1939, als empresaris catalans, o establerts a Catalunya, que tornaven a tenir les empreses que havien estat col·lectivitzades, municipalitzades o nacionalitzades, se'ls van girar noves feines. D'una banda, s'establia l'obligatorietat d'una aprovació administrativa discrecional de qualsevol ampliació, trasllat o modificació de les instal·lacions productives. Als empresaris els caldria, doncs, tenir “bones relacions” amb una administració recentralitzada i jerarquitzada de la qual els funcionaris demòcrates havien estat foragitats. Paral·lelament, la dictadura, en nom de l'autarquia, va establir un control total (i, discrecional, arbitrari) sobre el comerç exterior (inclòs el comerç monetari). Com que molts dels inputs de les empreses catalanes i molts dels seus mercats eren exteriors aquest control era una porta oberta a totes les variants de la corrupció administrativa.

Puntualment, la dictadura va actuar sobre determinades empreses. Així, la gran elèctrica del Principat, la Barcelona Traction, va ésser impel·lida a passar a les mans d'una empresa, Fecsa, creada amb aquesta finalitat. La Hispano-Suïssa fou, de fet, nacionalitzada, i transformada en Enasa. Amb Elizalde, un altre fabricant d'automòbils i de motors d'aviació succeí una cosa semblant: esdevingué, també, una empresa estatal: Enmasa.

La dictadura del 1939 va dur, però, a la ràpida privatització de les empreses que havien estat nacionalitzades o col·lectivitzades per la Generalitat el 1936 (o municipalitzades per molts ajuntaments). Així i tot, en alguns casos, esdevindrien, de nou públiques, uns anys més tard. És el cas emblemàtic del que serà Transports Metropolitans de Barcelona.

Un cas a part (però gens marginal) és el de l'Institut Nacional de Previsió i de les Mutualitats Laborals i la Seguretat Social. La sanitat pública (iniciada, de fet, un llunyà 1401 amb l'Hospital de la Santa Creu, i generalitzada el 1936) continuaria, i s'ampliaria.

Alhora, la dictadura del 1939 va reiniciar una política de creació d'empreses estatals o paraestatals localitzades, però, més fora de Catalunya que dins el territori català. Les dues grans excepcions foren Seat i Enher. La primera es localitzà a la Zona Franca del Port de Barcelona per imposició de Fiat, el soci tecnològic de l'Estat espanyol, que comptava amb l'existència del imprescindible clúster de l'automòbil de Barcelona. Enher fou una iniciativa de l'enginyer Victorià Muñoz-Oms, l'home del pla general d'obres públiques de la Generalitat dels anys trenta, que va veure la possibilitat de continuar construint embassaments hidroelèctrics als Pirineus.

Però, per sota de la teranyina burocràtica de la dictadura, als anys de la postguerra, es poden descobrir, en tots els sectors, tant la continuïtat (i l'èxit) d'iniciatives empresarials catalanes anteriors, com el sorgiment de noves empreses.

La continuïtat és, en alguns casos, com el de Gallina Blanca-Avecrem, sorprenent, car l'empresa –la futura multinacional actual- havia estat creada el 1937, en plena guerra civil, a les cuines del Saló Rosa del passeig de Gràcia de Barcelona. Sense moure'ns de l'alimentació, continuaven Borges (1896), Birba (1910), Cadí (1915), Danone (1919), Letona (1925), Frigo (1927), Salgot (1928), Nomen(1935).

Les noves iniciatives empresarials foren, de moment, adaptades a les circumstàncies de la postguerra: autoconstrucció, microcotxes, motos, llibres de petites dimensions, fàrmacs finançats per la Seguretat Social. Ara bé, algunes d'aquelles noves empreses catalanes (com, seguint en l'alimentació, Nutrexpa, Gallo, Dani, Chupa-Chups, o Bimbo) han crescut i s'han diversificat molt, tot i alguns canvis de propietat.

La dictadura espanyola del 1939 féu més nosa que servei. I, mentre durà (això sí, progressivament afeblida), les idees sobre noves empreses van seguir fluint.