La lògica diu que sí, que si hi ha infants que a casa seva no mengen bé, que no tenen prou sucre i proteïnes, que tenen els pares a l'atur i no saben si l'endemà seran desnonats, és evident que tot això els afecta. Com volem que estiguin atents i que siguin aplicats a classe? I si aquestes carències són persistents serà molt difícil que aquestes criatures continuïn dins del sistema educatiu i seran carn de fracàs escolar.

No és un de sol, sinó la força que dóna la unió dels tres subsistemes. Aquestes estructures estan molt ben dissenyades de tal manera que una potencia l'altra i no la bloqueja. Per exemple, tenen una política familiar que fa que en unes hores determinades estiguin a casa i puguin estar més pels fills. Si no hi ha una política dissenyada no es pot fer res.

Tenim problemes en els tres àmbits. Però no perquè la gent no tingui voluntat; és que li resulta molt difícil. Com vas a una reunió escolar a determinades hores si tens feina? Ara, amb els problemes laborals que hi ha, la prioritat és mantenir el lloc de treball.

No, de la mateixa manera que una olivera no pot créixer a Finlàndia perquè no és el seu ecosistema, no es pot trasplantar aquell sistema aquí. El que podem fer és entendre què passa, com funciona l'engranatge i veure què hi podem fer, canviant les peces que puguem. I no són tantes.

Aquesta és una peça molt important. La figura del professor és essencial, ho és la seva formació, però també la seva valoració social. I no ens enganyem, avui dia aquesta valoració aquí no és de primer ordre. Per què els pares no encoratgen els fills perquè siguin mestres i més aviat se'ls orienta en altres direccions? Això no vol dir que cobrin més a Finlàndia, perquè si fa no fa cobren el mateix.

Negativament, és clar. Si es fan lleis contínuament és perquè no hi ha pactes d'Estat a Espanya; a Catalunya sí que n'hi ha hagut. Això a Finlàndia no s'ha fet així. Primer van pactar totes les forces, socials, econòmiques i polítiques després de parlar durant tres o quatre anys sobre quin tipus de ciutadà volien. Un cop pactat es va fer la llei, i només es pot canviar si es té el suport de dues terceres parts del parlament. Aquí no s'avalua res. Anem canviant el marc per raons ideològiques i sense consens.

Ho considero un eix important, però difícil d'assumir a casa nostra. Tot i que a Catalunya hi ha decrets d'autonomia de centres, no crec que aquesta sobrepassi el 50% a l'hora de dissenyar el currículum escolar. A Finlàndia el 70% el fan els municipis i les escoles. Tot i així els resultats són molt homogenis. Malgrat que cada municipi pugui decidir com treballa, al final el producte que tenen és molt homogeni.