Al 2009, Ramon Aymerich, cap de la secció d'economia del diari de Barcelona La Vanguardia, explicava que Catalunya, en 30 anys (d'ençà de 1979, doncs) havia passat “de fàbrica d'Espanya a proveïdor del món” (a la revista Eines de la Fundació Irla). Les empreses i l'economia catalana havien fet un imprevist canvi espectacular. La traducció en xifres d'aquest canvi és el salt del “Som 6 milions” dels anys 80 als 7,5 milions del 2008. I el flux immigratori no era degut únicament a l'oferta de treball no qualificat de baix cost, car aquesta oferta, així i tot, només es dirigeix a les regions del món on troba feina. Sense comptar que, progressivament, a Catalunya s'ha anat generant, també, demanda de treball qualificat ben pagat.

A més, s'hi ha sumat el turisme: dels 14 milions de pernoctacions del 1980 als més de 40 milions del 2009 (i als 70 del 2013). Amb el pas, d'altra banda, del turisme massiu fordista al turisme segmentat postfordista que Cristina Llagostera situaria a finals del segle XX.

Les explicacions d'aquest fortíssim i inesperat creixement no són fàcils. Una part correspon al major control dels no-mercats del sòl, el treball i el diner, gràcies al nou marc legal, a les noves reglamentacions i les empreses públiques de la democràcia (veg. L'Econòmic, 1/11/2014). Tot i els retrocessos iniciats pel procés recentralitzador iniciat el 2010, i que no ha cessat de posar tot tipus d'obstacles.

Però, cal afegir-hi altres factors. El primer és la ràpida difusió de la revolució informàtica a tots els nivells. Les màquines que processen (emmagatzemen, transmeten, ordenen) i fan visible –i imprimible- en una pantalla la informació (escrita, visual o sonora, personalitzada, o massiva) tenen una insòlita capacitat d'augmentar i de millorar tots els processos productius. Aquestes màquines (en diem, genèricament, ordinadors) seran a totes les empreses de tots els sectors de l'activitat econòmica. I, a totes les famílies, i, amb el mòbil (un híbrid, segons J.M. Ferrer-Arpí, de telèfon, màquina fotogràfica i ordinador), arriba a tots els individus capaços d'utilitzar-lo.

A Catalunya, els primers ordinadors els comença a fabricar el 1967 l'empresa Telesincro a Cerdanyola del Vallès, seguint el projecte de Joan Majó i Jordi Vidal. Es deien Factor P i van arribar a ser, als anys 1970, els tercers ordinadors més venuts a l'Estat espanyol. Al 1986, però, l'empresa es va integrar dins el gran conglomerat de la multinacional Bull.

Les micropantalles han esdevingut una de les cares més visibles del llarg període de creixement econòmic iniciat el 1979. Però, al mateix temps, tenim des de 1973, la primera gran superfície comercial; des de 1984, el primer hipermercat. De fet, un dels trets característics del que Jordi Maluquer de Motes en va dir (al 1998) “nou model de creixement econòmic” (1975-1997) ha estat la progressiva consolidació dels parcs comercials, que, en alguns casos, són a antigues grans fàbriques: La Maquinista Terrestre i Marítima o la Hispano-Olivetti, esdevinguda Glòries.

Els parcs comercials, però, no són els únics models de parc: els laboratoris de recerca són a parcs científics, els antics parcs d'atraccions han esdevingut parcs temàtics, les piscines són parcs aquàtics, els campus universitaris poden incloure elements molt variats, els parcs naturals són ben a prop.