Rebo mails amb preguntes. Coneguts, col·legues, lectors, assistents a xerrades i col·loquis. Quan acabarà la crisi? Com se soluciona la crisi? Què s'ha de fer per sortir de la crisi? Quan tornarem a estar bé?

D'entrada, un aclariment: totes aquestes preguntes, així com altres semblants que puguin formular-se, suposen comparar dos moments que pertanyen a períodes diferents regits per models diferents. Per exemple, “Quan tornarem a estar bé?” implica prendre una referència del passat i comparar-la amb les condicions en què ara es viu, i en ser aquell aleshores millor i més plaent que l'actual ara, s'inquireix per un moment del futur en què s'espera tornar a aquell benestar.

Lògic procedir però impossible en estar aquell passat proper regit i dirigit per un model economicosocial que va col·lapsar al 2007 i va entrar en crisi i desfeta al 2010, per la qual cosa la transició sistèmica que ara s'està vivint i en què s'està dissenyant un model nou, desembocarà en una nova fase amb noves formes de fer les coses, amb nous procediments, per la qual cosa tal pregunta no té resposta tenint en compte com serà el nou model.

En el nou model la plena ocupació no serà un objectiu com ho va ser en els inicis del ja esgotat; tampoc no ho serà un augment continuat del poder adquisitiu mitjà de la població; ni la reducció de les desigualtats socials; ni serà fonamental el paper de l'Estat com a dinamitzador de l'economia ni per reduir possibles disfuncions que puguin produir-se; per què?, doncs perquè ja no seran necessaris tals objectius ja que serà possible fer les coses d'una altra manera. I en el nou model no se suposarà que la quantitat de recursos és il·limitada i el seu preu reduït, a l'inrevés, per això l'eficiència serà l'eix sobre el qual pivotarà. I això tindrà conseqüències.

Entre principis de la dècada dels 50 i mitjans de la dels 70 es va viure una època excepcional, irrepetible (en uns llocs més que en uns altres, és clar). Es vivia cada vegada millor, no amb un deute creixent, sinó a força d'un major creixement; cert, suposant recursos infinits i regalats. Després la tecnologia va anar permetent que els beneficis de les companyies creixessin alhora que es reduïa el consum de factors productius, com el treball. La subcol·locació va començar a créixer i a ser mitigada a força de permetre endeutaments creixents a una població incentivada a consumir. Fins que el model es va trencar.

Mai no es tornarà al 2006, menys encara a 1960, de la mateixa manera que al 1950 era impossible tornar a 1928. Les solucions no passen per intentar un retorn impossible, sinó per adaptar el dia a dia a un present parc i limitat, per a la immensa majoria, evidentment. Alguns anomenaran a això “recuperar valors perduts”, però la veritat és que s'aproparà més al conformisme ja que no hi haurà gaires alternatives. Les solucions, llavors, passaran per administrar l'escassetat. Quan hagin passat els ressons que parlen de “recuperacions sòlides a la cantonada”.