El dissabte 3 de gener el nou Museu del Disseny de la plaça de les Glòries de Barcelona (inaugurat el 14 de desembre del 2014) era ple d'un públic que podria perfectament identificar-se amb el dels carrers dels voltants: parelles joves amb o sense canalla, gent gran, alguns turistes i/o estrangers. Un èxit rotund, doncs. Si pensem en la data (propera a la nit de Cap d'Any), en la distància als altres museus de la ciutat o en la absència de factors mediàtics, l'èxit costa encara més d'explicar. I més si tenim en compte que aquest nou museu és la continuació/reformulació del Museu d'Art Decorativa i Arqueologia de 1903 (situat, aleshores, al parc de la Ciutadella de Barcelona), i ideat per l'arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch, segons Andrea Garcia Sastre.

Les quatre plantes del museu expliquen coses ben diferents. Totes elles, però, amb una relació molt estreta amb l'economia i les empreses, per bé que els protagonistes no són els empresaris sinó que són els artesans que han esdevingut dissenyadors. Com diu Pilar Vélez, la directora del nou museu, en el disseny gràfic s'ha produït el salt “d'ofici a professió”.

Des de la perspectiva temporal, la més àmplia és Extraordinàries! Col·leccions d'arts decoratives i arts d'autor. Segles III-XX. Aquí, s'hi exhibeixen productes ben diversos majoritàriament fabricats a les terres catalanes: des de teixits fins a carrosses, passant per mobles, atuells de cuina, rellotges o plafons ceràmics. En comú tenen les qualitats estètiques, la funcionalitat, l'ús familiar. Però, de moment, al museu no hi la reproducció d'interiors emblemàtics d'espais (domèstics o no) dels diferents moments i dels diferents grups que han protagonitzat la trajectòria històrica de la societat catalana

Segueix: El cos vestit. Siluetes i moda. 1550-2015. Una presentació de la indústria catalana del vestit. Des dels models del Renaixement al prêt-à-porter dels anys 1960-1970. Amb la inclusió dels grans noms, a partir de la túnica Delphos de Marià Fortuny (una important i relativament recent adquisició del museu) i dels Pere Rodríguez de la col·lecció Manuel Rocamora.

La tercera part: Del món al museu. Disseny de producte. Objectes, instruments, màquines, dels segles XIX i XX. El que se n'ha dit disseny industrial, com si el disseny d'abans (els càntirs, les armes o les reixes) no fos disseny i no fos industrial. Amb la mítica cadira BKF d'Antoni Bonet i la fantàstica Impala de Montesa de Leopold Milà com a icones (que el mateix museu contribueix a presentar com a tals).

La presentació temporalment més breu és: Disseny gràfic. 1940-1980. La publicitat culta d'algunes empreses d'alguns sectors productius com la indústria de l'alimentació i de la beguda, les editorials, les discogràfiques, les farmacèutiques, i d'alguns àmbits de la distribució: botigues o fires. Malauradament, no hi ha, ara per ara, mostres del disseny gràfic anterior a 1940.

Per què l'èxit (si més no, inicial) del nou Museu del Disseny? No hi ha, al darrere, cap gran nom. No és el museu d'un monestir o catedral, d'una casa reial, d'un gran empresari/mecenes, d'un artista famós o d'un club mític. No és un museu al servei de l'alta cultura de masses o d'una elit cosmopolita. Entre 1903 i 2014, ha desaparegut la tanca que estava situada entre l'Art amb majúscula i l'art decorativa amb minúscula. Entre 1903 i 2014, les grans empreses han crescut. Però, fora d'alguns sectors (que són els bancs, l'aigua, l'energia, la telefonia), tant les grans com les mitjanes i petites empreses necessiten, com abans de 1903, dissenyadors, grafistes, estilistes, decoradors, que treballin, al seu aire, sense horaris ni rellotges, des de tallers, despatxos o estudis propis i independents. El Museu del Disseny és una prova més, si calia, que a les societats industrials avançades com la catalana, les petites empreses i els autònoms són unes peces imprescindibles. I la gent, el públic, ho sap.