DE MEMÒRIA
Les renovables, 1885-1902
A Europa –i al món- abans del carbó, el petroli, el gas natural i l'urani, és a dir, fins a mitjan XIX, totes les fonts d'energia eren renovables: l'aigua i el vent en moviment, l'esforç muscular d'homes i animals, els raigs del sol. La producció d'electricitat amb carbó (i altres combustibles fòssils) fou una revolució extraordinària, però cara. Des de finals del XIX, la possibilitat de produir electricitat a partir dels salts d'aigua va contribuir a generar tot un model econòmic d'èxit: el model alpí, de Suïssa, nord d'Itàlia, Alps francesos. I dels Pirineus catalans.
Així i tot, en aquells anys i al país català, alguns esperits lúcids (o, si es vol, especulatius) van dissenyar màquines i instal·lacions per produir energia (mecànica i elèctrica) sense necessitat de consumir carbó, que era car, distant i relativament escàs.
Vegem-ne dos exemples. Primer, el Marmotor Barrufet. Al 1885, concretament el 24 de setembre, a la platja de la Mar Bella de Barcelona, es posà en funcionament una gran instal·lació productora d'energia mecànica (susceptible de transformar-se en electricitat) a partir de la utilització de la força de les onades.
El seu impulsor (i autor del projecte) fou Josep Barrufet i Veciana, i el neologisme adaptat per donar nom a la nova màquina fou: Marmotor. A la xarxa d'internet, hi ha imatges de la màquina, i al CCUC, el Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes, hi ha una edició digital d'una memòria tècnica de Barrufet. A més dels detalls que dóna sobre les característiques mecàniques de la instal·lació (que havia d'incloure unes 500 boies en uns 1.000 m²), a la memòria hi havia un càlcul dels rendiments esperats: la forta inversió inicial quedava compensada pel cost zero de la força de les onades. I Barrufet apuntava el caràcter limitat de la disponibilitat de carbó.
Curiosament, una de les poques notícies que tenim d'aquest projecte prové d'una web nord-americana. I, paral·lelament, a diferents punts del món, s'han construït centrals marmotrius.
Segon, les Torres Solars. A partir de 1902, l'enginyer militar Isidor Cabanyes i d'Olzinelles, un membre de la família de la Masia Can Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, va dissenyar –i va patentar- un nou sistema de produir electricitat. Aquest sistema es basava en la creació, dins d'una torre-xemeneia molt alta, d'uns forts corrents eòlics generats per l'escalfament de l'aire a la base-hivernacle de la torre, que activaven unes turbines d'aerogeneració de corrent elèctric.
Energia solar.
Com en el cas del Marmotor de Barrufet, les informacions sobre les Torres Solars de Cabanyes es van perdre. De fet, però, als anys trenta, la idea va ressorgir a Alemanya, i, justament, una empresa alemanya, la Schlaick, Bergermann & Partner, va construir, al 1982, una torre solar de 10 m de diàmetre i 195 m d'alt, al terme de Manzanares, 150 quilòmetres al sud de Madrid. Va funcionar bé durant 7 anys, però, al 1989, una forta tempesta la va inutilitzar. Al segle XXI, les torres solars de Cabanyes han reaparegut. Per exemple, la White Cliffs Solar Power Station, a Austràlia.
‘Fotogen'
Al 1898, segons una nota de Manuel Bosch a la revista La Ilustración Española y Americana, la societat Noguera i Cabanyes va construir un aparell que era anomenat Fotogen que permetia la il·luminació elèctrica instantània d'espais públics, com ara el Café Imperial de Madrid, a partir de la combustió del gas. El coronel vilanoví Isidor Cabanyes, amb aquesta iniciativa –i d'altre de semblants- s'implicà, com altres catalans (Antoni Regas-Rourell, Ildefons Cerdà, Laureà Figuerola), en la modernització de la ciutat de Madrid.
