Bar­ce­lona Cen­tre de Dis­seny (BCD), el cen­tre de pro­moció i dina­mit­zació del dis­seny en l'àmbit empre­sa­rial i ins­ti­tu­ci­o­nal, em con­tracta el 2008 per impul­sar la ini­ci­a­tiva clúster. Perquè el clúster en si ja exis­tia; el clúster és una rea­li­tat que ni es crea ni es des­tru­eix; els actius hi eren des de feia molt de temps. Cata­lu­nya con­cen­tra la major part de les asso­ci­a­ci­ons de pro­fes­si­o­nals que hi ha a Espa­nya, el major nom­bre d'empre­ses que ofe­rei­xen ser­veis de dis­seny, i a més tenim una cin­quan­tena d'esco­les o de cen­tres for­ma­tius que impar­tei­xen dis­seny, amb un total de 6.000 alum­nes, molt d'ells estran­gers. A tot això li sumes el poten­cial que té la marca Bar­ce­lona Design i tens una con­cen­tració estratègica d'una sèrie d'agents que for­men part d'un mateix eco­sis­tema i que ente­nen que el dis­seny és una eina estratègica per posi­ci­o­nar les empre­ses i la ciu­tat. El BDIC va començar el 2009 amb dis­set mem­bres i ara hi ha 151, dels quals prop de 140 són empre­ses i la resta són bàsica­ment orga­nis­mes acadèmics o de recerca.

És difícil de saber perquè no hi ha dades sobre el que repre­senta el sec­tor dis­seny. Des del BCD es tre­ba­lla per fer una foto del sec­tor i inten­tar quan­ti­fi­car quan­tes empre­ses hi ha a Cata­lu­nya, quina és la fac­tu­ració, l'ocu­pació que gene­ren, tot això.

Sí, però la cosa està can­vi­ant. De la nova política indus­trial que està impul­sant la Gene­ra­li­tat, amb l'ano­me­nada agenda del Ris3­Cat, el dis­seny és un dels sis àmbits que s'han iden­ti­fi­cat amb més poten­cial, i aquest és un gran pas per a nosal­tres, perquè per pri­mera vegada apa­reix la paraula dis­seny en una política indus­trial de país. Fins ara ni tan sols apa­rei­xia com a eix trans­ver­sal, com sí que ho fan les TIC.

Vull creure que és con­seqüència de la feina que s'ha fet des de BCD des de fa 42 anys aquí i a Europa. En aquest sen­tit, a Brus­sel·les també s'ha començat a reconèixer que el dis­seny és un dels deu fac­tors clau en la política d'inno­vació.

La crisi implica bus­car nous horit­zons i noves eines i ado­nar-se que allò que s'ha fet fins ara no ha fun­ci­o­nat del tot bé. Penso que tot­hom reco­neix que el dis­seny és un actiu que Europa té a diferència de, per exem­ple, la Xina. El dis­seny no deixa de ser una part d'aques­tes indústries cre­a­ti­ves que ens poden fer dife­rents. En aquest sen­tit la crisi ha fet que ens ado­nem que els recur­sos limi­tats s'han de posar en allò que real­ment ens fa dife­rents per poder ser encara millors.

Hi ha hagut una dis­mi­nució de la massa crítica, pel que fa a l'ocu­pació segur, i per con­tra ha aug­men­tat el nivell d'expor­tació que ara està en el 31%. Fa uns anys, era impen­sa­ble que des de les admi­nis­tra­ci­ons hi hagués pro­gra­mes per aju­dar a sor­tir fora pimes tan peti­tes com són aques­tes que ofe­rei­xen aquests ser­veis de dis­seny. El que passa és que suposa un repte molt impor­tant perquè són empre­ses molt peti­tes amb una capa­ci­tat limi­tada d'inversió i mar­xar a fora i inter­na­ci­o­na­lit­zar-se és un gran sacri­fici de recur­sos finan­cers i humans.

Si, apro­fi­tem la Bar­ce­lona Design Week, un gran esde­ve­ni­ment cre­a­tiu vin­cu­lat al dis­seny que tenim a la ciu­tat de Bar­ce­lona i que té un caire inter­na­ci­o­nal. Fomen­tem els espais de tro­bada que con­nec­tin els cre­a­tius d'aquí entre ells, amb empre­ses que vul­guin incor­po­rar els seus ser­veis i amb cre­a­tius i empre­ses de fora que vénen aquí per con­nec­tar-los amb els nos­tres socis.

Sí, l'altre és pro­pi­ciar el canvi estratègic a les empre­ses. Estu­diem quins seran els cri­te­ris dels com­pra­dors que estan més avançats i, en funció d'això, les ori­en­tem per poder ser més com­pe­ti­ti­ves en el futur. Això d'una banda, i també el que seria la millora de l'entorn com­pe­ti­tiu, és a dir, que l'empresa tin­gui tots els ele­ments que neces­sita per poder créixer i tenir èxit, com ara que no hi hagi dèficits de deter­mi­nats per­fils pro­fes­si­o­nals.

Als EUA, empre­ses que han començat fa no gaire i amb una pene­tració en el mer­cat bru­tal -parlo d'Airbnb, Ideo o Pin­te­rest- no tenen al cap­da­vant un ges­tor de per­fil MBA, sinó que el dis­se­nya­dor és el fun­da­dor i el màxim exe­cu­tiu. El nou con­cepte que està tri­om­fant és el DEO (Design Exe­cu­tive Offi­cer), que es con­tra­posa al CEO, que acos­tuma a pen­sar en clau lineal, que se sent incòmode fora d'un entorn no pre­vi­si­ble i que pre­fe­reix no assu­mir massa ris­cos. El DEO té capa­ci­tat d'enten­dre les mètri­ques però també de ser molt cre­a­tiu en la forma de fun­ci­o­nar, i això fa que es trobi còmode quan hi ha ambigüitat i li agrada pro­var si les coses fun­ci­o­nen o no, té una forma més àgil de fun­ci­o­nar, no li fa tanta por si fa fallida o si en un moment deter­mi­nat no l'encerta, es refia molt més de la seva intuïció. El món demana aquest tipus de ges­tor perquè la forma de fun­ci­o­nar i de con­nec­tar amb l'usu­ari és una altra. I el fet de col·locar l'usu­ari en el cen­tre, ho dóna el dis­seny.

Les empre­ses que estan crei­xent amb força tenen un per­fil cre­a­tiu que pot o no estar con­nec­tat amb la tec­no­lo­gia. Nosal­tres hem defen­sat des de sem­pre que no tota la inno­vació prové de la inno­vació tec­nològica, sinó que la cre­a­ti­vi­tat hi té molt a dir.

Sí, perquè valora i reclama equips mul­ti­dis­ci­pli­na­ris que sumen i esca­len, i és un per­fil pro­fes­si­o­nal que sap empa­tit­zar millor amb la seva gent.