‘Quo vadis' Europa?
Durant les darreres dues setmanes han coincidit a Europa tres successos excepcionals. El primer ha estat la constatació de la violència gihadista. El segon ha estat l'expansió quantitativa. Finalment, el Banc Central Europeu, amb Mario Draghi al capdavant, ha utilitzat aquest mecanisme excepcional per augmentar l'oferta monetària i injectarà a l'economia europea, més ben dit, als seus bancs, 60.000 milions d'euros mensuals fins que la recuperació es consolidi. I, la tercera, és la recent i clara victòria a les eleccions gregues d'un partit, Syriza, que ve de fora del sistema tradicional de partits i que ha guanyat la contesa electoral amb un discurs bel·ligerant contra les polítiques d'austeritat i les receptes econòmiques de la troica al país bressol de la cultura occidental, a la terra de Sòcrates, Plató, Aristòtil, Pericles i Alexandre.
No crec que siguin tres fenòmens aïllats, al contrari. Demostren que alguna cosa de calat està passant. Crec que tenen a veure, i molt, amb la idea d'Europa i amb el paper que Europa ha de jugar al món. Però, abans d'aportar algunes idees, m'hauran de permetre una breu excursió per la història recent. Després de la Segona Guerra Mundial (aquest any en recordarem el setantè aniversari) els pares de la Unió Europea varen tenir una visió: construir una unió d'estats, primer econòmica i després política, per posar fi a gairebé dos mil·lennis de guerres fratricides entre els pobles d'Europa. La idea era molt bona. Calia construir un nou contracte social: salaris fixos i treball estable per productivitat, que permetés a la funció pública construir un creixent estat del benestar sota els criteris de l'economia keynesiana. Alhora, s'anirien diluint les barreres comercials entre els estats membres, incorporant nous estats i, a través de la convergència en productivitat que generaria la integració comercial, es podria acabar creant una moneda única (l'euro), una harmonització i integració de polítiques monetàries (Banc Central Europeu i sistema financer integrat) i fiscals, i amb l'economia integrada, abordar la unió política. En general, el resultat d'aquesta visió ha estat més que positiu, amb alts i baixos, això sí, però crec que els pares de la construcció europea estarien molt satisfets si poguessin veure, en perspectiva, els resultats de la seva idea.
Però han passat setanta anys i tinc la sensació que a Europa li cal una nova visió. Europa ha de decidir què vol ser al segle XXI. Europa ha de decidir quin és el paper que jugarà en la globalització econòmica i política del segle XXI. Deia fa uns mesos Josep Borrell, entre altres coses expresident del Parlament Europeu, que “la resta del món veu Europa com un gran museu”. Doncs bé, si volem que Europa no sigui un gran museu, és imprescindible que reaccionem i que ens posem en marxa com més aviat millor. Vet aquí algunes idees.
Nou contracte social.
Segona. Menys Keynes i més Schumpeter. La construcció de l'economia global i set anys de crisi ho han transformat gairebé tot. La nova onada de creixement que ara encetem tindrà com a fonament d'èxit l'accés a la demanda global. Les polítiques keynesianes de foment de la demanda interior, en general, acaben per fomentar la producció i el treball a altres zones del món. Per tant, al nou escenari, cal retornar als principis de l'economia clàssica, a totes aquelles polítiques de foment del creixement (coneixement, tecnologia i organització), polítiques d'oferta, que facin que l'obertura i la globalització funcionin.
Tercera. Cap a una nova política econòmica: l'austeritat com a instrument, el creixement sostenible i el treball de qualitat com a objectiu. L'endeutament excessiu dels agents econòmics, especialment de les administracions públiques, no és tolerable, però la sostenibilitat dels comptes públics no pot ser mai un objectiu en si mateix. La nova onada de creixement econòmic mundial també implica un replantejament amb profunditat de les polítiques i les administracions públiques. La política pública continua essent imprescindible, però cal transformar-la en profunditat. Menys despesa i més inversió. Més polítiques i menys polítics. Per convergir en productivitat cal harmonitzar tot el sistema econòmic europeu. Des dels sistemes educatius, tecnològics, de producció i preus; passant pels mercats de treball, les relacions laborals i els sistemes de pensions, fins a l'organització dels horaris i l'articulació social i comunicativa.
Quarta. De l'Europa dels estats a l'Europa de les persones. L'increment de les desigualtats a Europa no és tolerable. Cert que les polítiques d'austeritat i les ajudes al sistema financer han castigat molt durament les pimes i les classes mitjanes i treballadores del continent, però també és cert que la solució a la desigualtat no passa pel retorn a les polítiques de renda de tota la vida. No podem articular solucions antigues sobre una estructura econòmica i social nova. Benestar, avui, no vol dir el mateix que benestar fa deu anys. I Europa ha de construir un nou estat de l'estar bé (well-being). Més enllà de les polítiques i subvencions per a la renda de les persones, cal incidir sobre tots aquells factors que facin que les persones estiguin bé.
Construcció interna.
