Ha pas­sat més de mig segle des que Billy Wil­der ima­ginà unes ofi­ci­nes inter­mi­na­bles sense envans i tau­les dis­po­sa­des en per­fecta sime­tria com si fos­sin pupi­tres d'una escola en dia d'exàmens per situar l'ingenu per­so­natge encar­nat per Jack Lemon a L'apar­ta­ment. Des d'ales­ho­res fins als revo­lu­ci­o­na­ris espais de què avui en dia gau­dei­xen algu­nes fir­mes tec­nològiques com ara Goo­gle o Face­book, ha cor­re­gut molta tinta en l'intent de teo­rit­zar sobre com ha de ser l'entorn labo­ral per influir en aspec­tes com ara la millora de la pro­duc­ti­vi­tat dels tre­ba­lla­dors, el foment de la inno­vació o la retenció de talent. En l'era del conei­xe­ment, la recerca de l'espai ideal és un focus d'interès per­ma­nent sobre­tot per a les grans empre­ses, i cada cop més també per a les pimes.

La inves­ti­gació desen­vo­lu­pada al res­pecte pel dis­se­nya­dor Oriol Ven­tura, pro­fes­sor d'Eina (cen­tre uni­ver­si­tari ads­crit a la UAB), en col·labo­ració amb l'Hos­pi­tal Sant Joan de Déu, és la con­tri­bució cata­lana a un àmbit d'estudi domi­nat per ideòlegs estran­gers, sobre­tot nord-ame­ri­cans. Ven­tura ha apro­fi­tat la neces­si­tat d'aquest cen­tre hos­pi­ta­lari de repen­sar els espais de tre­ball comuns no assis­ten­ci­als per estu­diar els nous usos i neces­si­tats i la res­posta que pro­por­ci­ona el mer­cat. A par­tir d'aquí ha fet una pro­posta que es pot extra­po­lar a altres entorns labo­rals.

Apro­fi­tant l'argot hos­pi­ta­lari -que deno­mina aquests espais comuns pra­de­ries-, Ven­tura ha recor­re­gut a una metàfora mun­ta­nyenca per con­cep­tu­a­lit­zar la seva orga­nit­zació dels espais de tre­ball, que ha ano­me­nat, De la pra­de­ria al refugi. El rere­fons de la pro­po­sició és que en tota orga­nit­zació con­vi­uen per­fils pro­fes­si­o­nals dife­rents amb neces­si­tats en relació a l'espai de tre­ball igual­ment dife­rents, per la qual cosa la res­posta no pot ser uni­forme. En el cas de l'Hos­pi­tal de Sant Joan de Déu, l'inves­ti­ga­dor va rea­lit­zar un tre­ball de camp que con­sis­tia a com­pu­tar durant un mes l'ocu­pació dels espais i l'ús que se'n feia. Va arri­bar a la con­clusió que l'acti­vi­tat real repre­sen­tava un màxim del 35% del total i que es con­cen­trava en deter­mi­na­des hores. En els moments de més inten­si­tat, els tre­ba­lla­dors bus­ca­ven espais comuns per fer-hi reu­ni­ons, on sovint hi havia més per­so­nes que cadi­res, fet que obli­gava els que arri­ba­ven en últim moment a assis­tir-hi drets. En aquest con­text, la taula per­dia el seu sen­tit. La resta de l'espai estava orga­nit­zat com a des­pat­xos indi­vi­du­als, que roma­nen la major part del temps buits perquè els met­ges estan pas­sant con­sulta o a les sales d'ope­ra­ci­ons.

Oriol Ven­tura explica que la seva pri­mera idea va ser la de cons­truir un espai mòbil i adap­ta­ble, “però la vaig des­car­tar després de veure que la gent s'hi esta­ven poc temps i no es podia refor­mu­lar l'espai cada cop”, explica Ven­tura, que és soci fun­da­dor de la firma Ovi­cuo Design BCN.

Final­ment es va decan­tar per defi­nir qua­tre àrees amb pres­ta­ci­ons dife­rents que res­po­nen millor a la poli­valència de les tas­ques que es duien a terme i a les dife­rents neces­si­tats d'interacció o pri­va­ci­tat dels usu­a­ris. La pri­mera àrea està més enfo­cada al con­tacte social menys for­mal, per això els mobles esco­llits són bai­xos i la pri­o­ri­tat és el con­fort. La segona àrea està dis­se­nyada sota el con­cepte de tre­ball com­par­tit i aquí les tau­les estan dis­po­sa­des de tal manera que afa­vo­rei­xen aquest objec­tiu. La ter­cera zona res­pon a la neces­si­tat de bus­car un cert aïlla­ment per fer recerca, tru­ca­des o fei­nes autònomes. La quarta i última àrea és la de les zones tan­ca­des, els des­pat­xos, per als coman­da­ments.

Fidel a la incli­nació dels dis­se­nya­dors a recórrer a les metàfores per expli­car les idees, Oriol Ven­tura ha desen­vo­lu­pat el con­cepte De la pra­de­ria al refugi abans esmen­tat, que defi­neix l'espai de tre­ball com una ascensió mun­ta­nya amunt que passa per qua­tre eta­pes: la pra­de­ria, el pícnic, la cabana i el refugi. A mesura que es puja en alçada, els espais són menys oberts i la pos­si­bi­li­tat de soci­a­lit­zar, menor, ja que l'accés és més limi­tat. Men­tre el pícnic és l'entorn pro­pici per interac­tuar amb altres per­so­nes, el refugi és un espai tan­cat, només a l'abast d'uns pocs. El trekking per l'ofi­cina de Ven­tura té altres aspec­tes impor­tants, com ara la neces­si­tat de fer con­viure els ele­ments iden­ti­ta­ris de la com­pa­nyia i els par­ti­cu­lars de les per­so­nes que en for­men part; el con­di­ci­o­na­ment lumínic, tèrmic i acústic; i la tendència als colors càlids que acos­ten l'ofi­cina a la llar.