En altres ocasions he parlar d'innovació a l'escola. He proposat algunes idees, he suggerit alguns camins. Però avui vull parlar de realitats, de coses que s'estan fent i que, sembla, estan funcionant.

En els darrers temps moltes veus autoritzades han posat el crit al cel en relació a l'escàs nivell innovador del nostre sistema educatiu. I amb raó. Els famosos informes Pisa parlen per si sols. L'escola, una de les institucions més importants de la nostra societat, no ha sabut, en general, posar-se al dia. Per què?

Perquè seguim avaluant a través d'exàmens teòrics i basats en la memorització, seguim omplint els alumnes de continguts però no de saviesa emocional i vital, seguim posant el professor com a gran protagonista de les classes, seguim sense personalitzar l'educació a l'especificitat de cada individu, seguim amb les mateixes aules de sempre... L'escola ha evolucionat molt poc en els darreres dècades. Pensadors com Ken Robinson han arribat a dir que el sistema educatiu mata la creativitat dels nens, en comptes de potenciar-la. Com pot ser?

Darrerament, però, he tingut el privilegi de poder veure els progressos que Jesuïtes Educació està implementant en les seves escoles. Amb d'altres companys, vaig tenir la sort d'entrar en un aula en ple funcionament, i vaig veure innovacions a dojo, molt interessants: els alumnes estaven treballant en equip, complimentant fitxes pedagògiques amb l'ajut dels professors (que actuaven més com a consultors que no com a mestres clàssics). La disposició de l'aula era conseqüent amb aquesta forma de treballar: no més seients en rengleres sinó en grups de cinc o sis alumnes. Aquest nou sistema fa desaparèixer les assignatures clàssiques i anima a treballar per projectes. Les avaluacions també s'adeqüen a aquest nou estil.

Però el que em va cridar més l'atenció va ser la forma de començar i acabar el dia: l'anomenada activitat d'inici que podia ser un exercici de relaxació i meditació, el comentari d'una cançó o d'una notícia del dia... Vaig preguntar als alumnes, nenes i nens de nou o deu anys, si els agradaven els canvis i van contestar-me, amb absoluta convicció, que ara aprenien molt més i es divertien alhora. Eureka, vaig pensar. Ho hem aconseguit. Es pot aprendre i divertir-se alhora? No és que es pugui, és que és l'únic camí!

Vaig pensar també que si jo hagués estat en aquella aula amb nou o deu anys m'hauria agradat molt. Potser s'haurien esvaït les pors que el sistema educatiu religiós que em va tocar aguantar de petit em va infondre. No s'educa amb la por, ni amb l'amenaça, ni amb el càstig. S'educa amb amor, amb creativitat, amb intel·ligència, amb tolerància i amb una miqueta de disciplina.

És fonamental que continuem innovant en l'àmbit educatiu. Segur que hi ha encara moltes coses a fer. Però convé deixar de queixar-nos i de parlar per parlar i posar-se de debò a fer canvis. El futur dels nostres fills és massa important per deixar-nos emportar per la frustració i la mandra. Necessitem una nova escola que eduqui els ciutadans en la llibertat i les ganes de viure.