Quan era petit, en la meva Suïssa natal hi havia un cartògraf molt conegut que feia uns mapes d'una gran bellesa plàstica que em resultaven fascinants. Em cridava molt l'atenció que fos la representació a escala de la natura.

Sí, en certa manera és la miniatura d'un projecte de major dimensió. Però igual que els mapes, manual thinking també té aquest vessant estètic: és una representació bonica que aporta valor als projectes.

És una eina per al treball metòdic, amb mapes i etiquetes, i destacaria que és molt apta per al treball en equip perquè evita les disputes. En una primera fase se sintetitzen les idees en etiquetes i després es posen en relació. Aquest procés de subdividir el pensament en dues parts diferents ajuda a posar ordre en els projectes en equip.

Puc destacar que és de fàcil lectura, les etiquetes tenen una vora molt gruixuda que creen un llenguatge fàcil de fotografiar i llegir. I una altra virtut molt important: és fàcil de plegar i arxivar, per la qual cosa és una eina que ens pot acompanyar en el temps. No estem fent sessions en l'aire sinó que fem documents.

Sí, sol passar; en canvi, fer servir manual thinking és com aixecar una acta de la reunió o firmar un contracte en comú. Si cada un anota de pròpia mà aconseguim una acta instantània i un compromís col·lectiu.

I anys després. Nosaltres vam crear manual thinking per al nostre ús privat; fa anys que treballem amb aquesta eina i en tenim arxivats des del 2008.

A vegades no cal. Quan construeixes un projecte en miniatura sobre paper, s'assenta millor a la ment. Però sí que ho hem fet, i fins i tot els hem reprès amb altres grups.

Jo l'he fet servir a casa perquè a l'hora d'inscriure la nostra filla a l'escola se'ns va plantejar si era millor marxar d'un barri que ens agradava perquè l'oferta era molt limitada. Després de fer servir el manual thinking vam valorar els pros i contres de les tres alternatives i vam veure que teníem sobrevalorat el nostre barri, i va ser menys dolorós marxar.

Vaig arribar a El Bulli per casualitat però vaig connectar molt bé, perquè hi havia maneres de pensar similars. Era fascinant estar al costat d'aquest equip i m'hi vaig quedar enganxat. Hi ha coses d'El Bulli en el manual thinking. Gestionar un restaurant és molt complex: hi ha un gran nombre d'ingredients, de maneres de cuinar, d'estris... El cuiner ha de tenir un cap molt ben moblat.

En realitat, a El Bulli la creativitat no hi va ser des del començament. Però un restaurant demana ser molt exigent en l'organització. Quan Ferran Adrià assumeix la creativitat,
el que fa és tractar-la amb la mateixa exigència d'organització que ho feia amb tota la resta. No entenia
la creativitat com una ocurrència espontània sinó com alguna cosa que es persegueix.