La Unió Europea (UE) va posar fi el 31 de març passat al règim de les quotes làcties, introduïdes l'any 1984 per eliminar una sobreproducció -es parlava de “llacs de llet” i “muntanyes de mantega”- que fomentava la política de subvencions comunitària, que garantia als productors uns preus mínims superiors als de mercat. Amb les quotes, cada any s'assignava una producció màxima a cada estat i aquest, al seu torn, fixava a cada explotació la quantitat de quilos que podia produir. Dins cada estat, les quantitats assignades es podien vendre o cedir temporalment entre titulars, i els que es passaven de la quota havien de pagar una taxa per cada quilo de més.

Des de l'1 d'abril, “per primera vegada en trenta anys, els productors respondran només a les forces del mercat”, diu el comissari europeu d'Agricultura, Phil Hogan, per a qui la liberalització del sistema representa tant “un repte com una oportunitat per a la UE” per les possibilitats que ofereix “en termes de creixement i ocupació”, en un moment en què la demanda mundial de productes lactis creix de mitjana un 2% a l'any. El comissari incideix que “les circumstàncies són ara molt diferents de les del 1984”: “Ara som competitius en els mercats de preus a nivell global, l'intervencionisme està en un nivell que no incentiva els excedents de producció i podem exportar l'11% de la nostra producció de llet sense cap tipus de subsidi.”

Aquest optimisme no és compartit pels productors, que miren el mapa d'una manera diferent. Si Hogan recalca que la liberalització permetrà competir al món amb països tercers -en particular en els mercats asiàtics, on s'estima que augmentarà més el consum en els pròxims anys-, els ramaders europeus posen el focus en el mercat europeu i temen que a alguns països arribin “mars de llet” dels centreeuropeus, amb més capacitat de producció, que pressionin els preus a la baixa. “Aprofitant els excedents lactis previstos, les multinacionals negociaran, més intensament que en el passat, les condicions de compra de la llet”, assegura el president d'European Milk Board, Romuald Schaber,

Joan Guitart, responsable del sector lleter d'Unió de Pagesos, assegura que la supervivència serà difícil perquè els ramaders catalans han estat incapaços d'articular-se per crear una organització de productors. “A Holanda, amb una quota que duplica la que es gestiona a l'Estat espanyol, el 80% de la llet passa per una sola organització de productors. Tenen una força impressionant a l'hora de negociar perquè si cal són capaços de bloquejar el subministrament“, explica. Aquí sí que hi ha grups de recollida que funcionen a mode de cooperativa i s'organitzen per compartir serveis, com per exemple els controls de qualitat, però Guitart denuncia que “la indústria s'ha encarregat de boicotejar-los anant a buscar el productor i pagant-li una mica més si ven la llet de manera individual que no pas si ho fa com a grup”. Jordi Xifra, subdirector general de Ramaderia de la Generalitat, també subratlla que la creació d'interprofessionals donaria més poder de negociació als productors.

Rosa Pruna, presidenta del sindicat Asaja, considera que “la llibertat de poder fer i de poder vendre” és un element que convida inevitablement a l'optimisme, però també alerta que “és necessari que el Tribunal de la Competència i la llei de la cadena alimentària vigilin el que està fent la indústria”. Pruna va ser membre del COPA (Comitè d'Organitzacions Professionals Agràries) a Brussel·les durant setze anys i critica que les quotes ja van arrencar amb un problema a la base: “Espanya va marcar un cens que era la meitat del que teníem realment. D'aquesta manera, les quotes ens les van donar partint d'un cens que era inferior al real i només hem pogut produir un 50% de la llet que consumim. Les indústries han anat a buscar la llet a fora i això els ha permès decidir els preus, perquè els productors no hem estat forts.” Amb la liberalització, els productors catalans podran produir el 100% de la llet que es consumeix a Catalunya? No hi confia pas Roser Serret, responsable del sector lleter del sindicat JARC, que diu: “El 70% de la indústria transformadora té capital francès. Tot i els costos de transport, els surt més a compte portar cap aquí llet de l'excedent francès que no augmentar les compres que fan als productors d'aquí.” De fet, ara que no hi ha límits en la producció, la indústria compra menys llet. Per afavorir un aterratge suau a la liberalització, la UE va aprovar un paquet lacti que inclou l'obligació que les indústries firmin amb els productors contractes d'un any, i Asaja ha denunciat que en els que s'estan firmant els estan baixant els preus que paguen per la llet per la pressió de la gran distribució i els retallen la seva producció un 10% en relació amb la que estaven fent ara. Una actuació que contrasta amb les declaracions del director general de la Federación Nacional de Industrias Lácteas (Fenil), Luis Calabozo, segons el qual la liberalització és una oportunitat perquè el sector lacti descobreixi “la seva veritable potencialitat” ara que desapareix un sistema que “no actuava de manera restrictiva per a la resta d'Europa i convertia Espanya en un mercat captiu, que no podia augmentar la seva producció”.

Serret, que té una explotació de 400 vaques de llet a Vallfogona del Ripollès, diu que el futur està ple d'interrogants però hi afegeix que és difícil imaginar que la situació pugui enfosquir-se encara més: “Pitjor que ara ja sembla impossible. Produir ens costa 30 cèntims el litre i ens l'estan pagant a 27 cèntims.” En aquest sentit, posa de manifest: “Volem creure que és una oportunitat perquè en un món tan global no té sentit establir quotes de producció que et fan estar limitat”, però no oblida que la llei de l'oferta i la demanda acaba deixant les millors cartes en mans de la part compradora.

Trampes. Rosa Pruna indica que la majoria dels afiliats a Asaja són del sector ramader i esmenta el greuge que pateixen aquells qui, perseguint poder produir més, van pagar per comprar o llogar més quota de la que tenien atribuïda. “Les quotes s'han arribat a pagar a 100 i 110 pessetes per litre, ara s'acaben i aquests diners ningú els torna.” Serret admet que l'abolició de les quotes no ha pogut agafar a ningú de sorpresa, però també denuncia que els productors han estat atrapats en una trampa fins a l'últim moment: “Si no tenies quota, no podies produir”, recorda.

Guitart interpreta que el sistema de quotes era un mal menor per frenar els abusos de la indústria, però puntualitza que mai va ser una solució infal·lible perquè els controls no eren exhaustius. “Es va fer llet en negre. Hi havia qui anava a les granges amb un maletí i comprava llet que era venuda sense ser declarada com a quota. Era llet que no pagava impostos i que no complia cap requisit de traçabilitat. Hi havia productors que per guanyar una mica més per cada litre feien mal al sector i perjudicaven els qui sí que feien les coses ben fetes”, explica el responsable d'Unió de Pagesos, que lamenta: “Els pagesos no hi veiem gaire més enllà del nostre nas, perquè pagant dos cèntims més per litre la indústria n'ha fet prou per desmuntar un sistema que no li anava gens bé.”