Ales universitats no veiem bé els preus alts de les matrícules. El govern planteja que els dels màsters han de ser molt més elevats per als estudiants no comunitaris. Es tracta d'obtenir recursos en un moment que, més enllà de la crisi que encara no hem deixat, s'albira un profund canvi de l'estat del benestar que hem conegut. Les coses no tornaran a ser com eren i nosaltres som al mig.

Fa poc seia amb un metge veterà, que coneix bé el sistema, hospitals públics i privats, atenció pública i privada. Em comentava l'accelerada diferenciació entre les clíniques de primera i les altres, fruit de moviments econòmics en què nosaltres som mercaderia. Relacions publicoprivades. Clíniques d'alt nivell funcionen associades als millors professionals del sistema públic. Em parlava d'un sistema insostenible en un futur immediat.

La sanitat pública està ben valorada. El darrer Baròmetre Sanitari, fet públic l'1 d'abril, indica que la sanitat va una mica pitjor que abans. Es valora amb un aprovat just l'accés a les proves diagnòstiques. Tanmateix, tot es valora prou bé. Com que aquestes enquestes denoten expectatives satisfetes, crec més aviat que les expectatives no eren gaire bones i d'aquí el bon resultat. Quan jo era estudiant a l'hivern feia classe amb abric i no per això qualificava la UB malament, però si això em passés ara la qualificaria molt malament. Les expectatives han canviat. L'envelliment de la població i una pobra educació preventiva provocaran una crisi en el sistema sanitari públic. Compartir serveis públics i privats és una bona solució, però ara centres privats estan escanyats per prestar part del servei públic a preus molt baixos, mentre que part del sistema públic és acusat de prestar un servei privat d'alta qualitat.

Segons com tot això es mogui les coses aniran mal dades per als ciutadans. Quant s'ha de gastar per mantenir la vida del malalt? Un nombre molt alt de malalts que requereixin tractaments molt cars no és assumible amb els recursos actuals. Què cal fer?

És lícit fomentar el negoci sanitari? Convé que Barcelona sigui una plaça mèdica de categoria mundial? Crec que sí, però ha de repercutir, a més d'omplir la butxaca del que treballa i inverteix, en la millora del sistema públic. Convé utilitzar els mitjans de forma òptima per poder obtenir els recursos que no aportarà el sistema públic.

Cal invertir en la recerca pública mèdica translacional perquè generi productes innovadors que potenciïn la millora del sistema i cridin turisme sanitari? Naturalment, sempre que tot sigui transparent. Per molta llei de transparència i premis que tinguem, el sistema no és prou transparent. Ho vol ser, però no ho és. Si no ho és serà difícil que els ciutadans assumeixin els canvis necessaris.

Hi ha un cert paral·lelisme entre el sistema de salut i l'educatiu, especialment l'universitari. L'educació primària és injusta i condemna “per raó de domicili”, cosa que impedeix la millora de molts en benefici de ningú. Combina recursos públics i privats
però no dóna prou satisfacció. La inversió pública en educació és baixa. Tanmateix l'educació es podria sostenir i millorar amb pocs recursos més. El problema és que l'envelliment provocarà més despeses socials i sanitàries, la qual cosa podria posar en risc els recursos destinats a l'educació.

El sistema universitari és mixt, públic i privat, amb un clar predomini de la universitat pública. La universitat pública es finança amb els impostos i les matrícules. Com més paguin els estudiants menys pública serà. La part docent podria ser sostenible, igual que la resta de l'educació. També ho seria la recerca. En els dos àmbits estem per sota del que tenen altres països i a més ens hem endarrerit per culpa d'unes grans retallades. Hem de créixer sense que això representi apujar la contribució dels estudiants al sosteniment de la universitat.