Tot està ja inventat?

És un dels mites de la cre­a­ti­vi­tat que apa­reix més sovint a les reu­ni­ons o a les clas­ses: sem­pre hi ha algú que, més tard o més d'hora, el fa ser­vir. La frase és demo­li­dora: “Ja està tot inven­tat.” Amb això s'acos­tuma a voler dir que pot­ser no val la pena fer cap esforç per rein­ven­tar alguna cosa, perquè segur que algú ja ho ha fet. Rei­ma­gi­nar una ampo­lla d'aigua? Una ofi­cina bancària? Una aula uni­ver­sitària? “No cal”, dirien alguns, “ja està tot inven­tat, segur que molta gent ja hi ha pen­sat abans...”

És molt cone­guda la frase del direc­tor de l'ofi­cina de patents dels Estats Units, el senyor Char­les H. Duell, qui va afir­mar l'any 1899 que “tot el que s'havia d'inven­tar ja ha estat inven­tat”. Tot i que algu­nes fonts neguen l'auten­ti­ci­tat de la frase, tant se val. La podria haver pro­nun­ciat qual­se­vol altra per­sona en qual­se­vol altre con­text. Hi ha molta gent que pensa així.

I en canvi, la rea­li­tat s'entesta a demos­trar-nos que la cosa és ben dife­rent. Que cada dia hi ha noves opor­tu­ni­tats per inven­tar i des­co­brir. O, com a mínim, per rein­ven­tar pro­duc­tes, ser­veis o pro­ces­sos que ja exis­tei­xen però que neces­si­ten una actu­a­lit­zació o un canvi.

No inno­va­rem mai si som pre­so­ners d'aquest poderós mite. Molta gent fa com si les idees sem­pre per­ta­nyes­sin als altres, com si per ser cre­a­tiu hom hagués de tenir unes carac­terísti­ques genètiques o divi­nes (així ho pen­sa­ven a l'edat mit­jana) fora del comú.

Però sabem que no és així. Ser cre­a­tiu és no tenir por, atre­vir-se a des­a­fiar el que sem­bla obvi, pro­var mol­tes coses, equi­vo­car-se i assu­mir-ho, tre­ba­llar en equip... Facul­tats assu­mi­bles per qual­se­vol per­sona. La cre­a­ti­vi­tat és, fona­men­tal­ment, quel­com que es cons­tru­eix, no que ve donat de forma automàtica.

Per exem­ple, tots hem pas­sat llar­gues esto­nes per tro­bar apar­ca­ment a la nos­tra ciu­tat. Sem­blava que sem­pre seria així, que quan volem apar­car l'únic que podem fer és bus­car, a cegues, una plaça lliure. Però l'empresa cata­lana Urbiòtica dis­se­nya i fabrica sen­sors per ges­ti­o­nar infor­mació, per exem­ple, sobre dis­po­ni­bi­li­tat d'apar­ca­ment. Poc a poc això anirà can­vi­ant els nos­tres hàbits sobre el tema.

Però cal que algú hi pensi i esti­gui con­vençut que no tot està ja inven­tat. El con­for­misme i l'acti­tud con­ser­va­dora només por­ten a seguir fent les coses com sem­pre s'han fet i a rebut­jar el canvi i la inno­vació. Per això Josep M. Fer­rer-Arpí i jo mateix vam atre­vir-nos a escriure, fa uns quants anys, un lli­bre que porta per títol Si fun­ci­ona, can­via-ho.

Algu­nes idees per als que pen­sen que podem seguir inno­vant i inven­tant: un zoològic on els que esti­guin man­cats de lli­ber­tat siguin els visi­tants però no els ani­mals? Una ofi­cina on es pugui escriure a les parets i can­viar fàcil­ment els colors i la deco­ració (idees dels meus alum­nes de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra)? Un pàrquing on sigui fàcil apar­car els cot­xes i on els pas­sa­dis­sos siguin també amples i no t'hi dei­xis mitja car­ros­se­ria? Un hos­pi­tal cen­trat en les medi­ci­nes alter­na­ti­ves?