Penso que és imprescindible la lectura de l'entrevista a la filòsofa belga Chantal Mouffe, especialista en posicions, moviments i partits d'esquerra, que es va publicar a El País Domingo el 19 d'abril, p. 8 (http://politica. elpais.com/ politica/2015/04/17/ actualidad/1429290307_967426.html). Els meus punts de vista sobre aquest tema:
1) Penso que és avui quan més forta hauria de ser l'esquerra ja que són menors les expectatives de millora econòmica i social per al treballador mitjà; no obstant això no és així perquè les possibilitats reals de millora socioeconòmica del factor treball en el seu conjunt són nul·les. El missatge ha perdut substrat: hi ha un límit en la capacitat de digerir promeses fetes pels polítics que, en arribar al govern, no poden complir. 2) Es pot convèncer la societat que un projecte polític és el millor, però seran els mercats els qui decidiran si aquest projecte és el més convenient, partint de la base, naturalment, que per al poder econòmic allò prioritari és l'estabilitat. Els detalls, per tant, són els que quedaran per a les urnes. “Els mercats voten cada dia”, com fa ja més de vint anys va dir l'inversor i financer George Soros. 3) Penso que el model occidental de democràcia liberal pluralista prové de les necessitats de la burgesia europea després de la involució per als seus interessos que va significar el que es va acordar al Congrés de Viena, del qual el proper 9 de juny es complirà el 200 aniversari. El Congrés de Viena va ser un autèntic fre polític a un poder econòmic que estava iniciant la I Revolució Industrial. Ho van superar, és clar. L'avanç de l'esquerra comença amb la industrialització i el maquinisme, i està vinculat a la misèria a la qual la burgesia va forçar la classe treballadora a fi de propiciar l'acumulació de capital, una actuació beneïda per les monarquies regnants i una misèria i que va derivar en processos revolucionaris i moviments obrers reivindicatius. Amb l'avanç de la productivitat el capital va millorar les condicions laborals, salarials, de protecció dels treballadors, gradualment, fins que els avanços tecnològics i organitzatius han portat al fet que la demanda de treball caigui i les capacitats reivindicatives del treball es dilueixin, fet que coincideix amb la dilució de l'esquerra, dels seus plantejaments i de la seva força. En una època en què la necessitat de població activa és de tendència decreixent les revolucions deixen d'estar de moda, de manera que les reivindicacions queden buides de contingut. Malgrat les creixents manques, la desocupació estructural en augment i la subocupació en ascens, sí, malgrat tot això.