Una de les recomanacions principals de la UE i l'OCDE era reformar el mercat laboral fins dotar-lo de prou flexibilitat per afavorir la creació de nous llocs de treball. Si els seus defensors han justificat que si s'abarateix l'acomiadament és perquè les empreses puguin adaptar-se a la situació real de l'economia, els detractors insisteixen que amb aquesta reforma el que s'ha aconseguit de debò és cronificar un atur que arriba a cotes realment esfereïdores. Ara resulta que les institucions internacionals, com ara el BCE i l'FMI, han vist que el que s'ha consolidat és un atur estructural, i per això demanen una segona reforma laboral, que voldrien que pivotés sobre la figura del contracte únic, amb despeses d'acomiadament creixents en funció del temps treballat. Però els agents socials creuen que podria afavorir acomiadaments prematurs, abans d'assolir els topalls d'indemnització, amb la qual cosa no trobaríem encara la manera d'estabilitzar llocs de treball, especialment per als mé joves.

La reestructuració del sector bancari va comportar un rescat per part d'Europa, de 60.000 milions d'euros, que ha servit per reduir considerablement el mapa d'entitats bancàries, a l'hora que desapareixien les caixes d'estalvi. S'ha lloat l'enfortiment del sector, que finalment ha assolit uns nivells de solvència i liquiditat realment envejables. Amb tot, això no s'ha traduït en una fluència més gran de crèdit en l'activitat econòmica, fi amb el qual, no ho oblidem, justifiquen la seva existència els bancs, que s'han mostrat molt exigents a l'hora de lliurar préstecs a les empreses, principalment les pimes, amb l'excusa que no hi havia una demanda de crèdit realment viable. La reforma del sector financer també ha rebut crítiques perquè s'ha anat desenvolupant d'esquena a l'estalviador, que ha vist com les autoritats reguladores li giraven l'esquena en afers espinosos, com ara el de les preferents, un instrument financer que va atrapar molts usuaris de banca en un carreró sense sortida, amb solucions de rescabalament que no han estat gaire satisfactòries.

L'absència d'una política energètica duradora en el temps explica en bona part el que ha passat amb l'energia a l'Estat espanyol. La necessitat urgent de combatre el dèficit de tarifa, un immens deute de 28.000 milions d'euros, ha determinat que es renunciés a tota una estratègia de promoció de les energies renovables, principalment eòlica i fotovoltaica, que s'han quedat sense les primes sobre les quals es va recolzar el seu desenvolupament. Així mateix, en la reforma –o contrareforma, segons com es miri– que s'ha dut a terme, els productors, empreses o particulars que volien optar per l'autoconsum amb l'adopció de plaques fotovoltaiques són penalitzats per la llei. L'empresa, fonamentalment la pime, demana una solució urgent al contrasentit que aquí es paguin els rebuts de la llum més cars d'Europa, tot i que els costos de generació són homologables als dels països del nostre entorn.

Una obsessió clàssica de la UE és que els socis europeus tinguin un mercat interior àgil, sense anomalies d'hiperregulació que el facin poc eficient. Amb aquest pressupòsit, el govern estatal, amb el suport de les grans empreses, va voler fixar una llei per garantir la unitat de mercat a la qual aviat es va veure el llautó: era cos jurídic que cercava una recentralització efectiva de l'Estat espanyol, supeditant tota normativa dels afers econòmics de l'àmbit autonòmic a la de l'administració central, justament per reduir-ne el poder. Els crítics amb la llei, que l'han trobada hipòcrita, expliquen que, si es volia combatre l'excés de regulació, això es podia fer aprofitant la capacitat normativa de les mateixes autonomies, com ja va fer Catalunya en el seu moment amb la llei òmnibus.

La reforma fiscal del ministre Cristóbal Montoro ha acabat entrant en un carreró sense sortida: una pressió fiscal l'any 2014 de les més altes d'Europa, amb un tipus mitjà del 15,2%, comparable a la dels països escandinaus per lliurar una recaptació que ni de bon tros ajuda a eixugar el pesant dèficit públic espanyol. Les empreses continuen insistint que sense incentiu fiscal difícilment es pot invertir, mentre que el ministre rep pressions per reduir deduccions. D'altra banda, el factor electoralista ha entrat en joc, i el govern estatal, que a cop d'IVA va deixar en una situació molt crítica el sector cultural, ara vol anunciar que rebaixarà el tipus general del 21% que grava els espectacles al 10%, mentre es manté el debat de si han de desaparèixer els IVA de tipus reduït i superreduït.