Per una feliç coincidència han coincidit, en el temps, dos esdeveniments amb un cert ressò mediàtic. Una idea i un centenari. La idea, que s'ha difós fins i tot al Youtube, és de l'economista italonord-americana Mariana Mazzucato. És la idea de l'estat emprenedor. Enfront del tòpic repetit fins a l'avorriment que només les empreses privades eren innovadores i creatives i que el sector públic era sempre un fre, una llosa, que dificultava canvis i avenços, Mariana Mazzucato (al llibre The Entrepreneurial State, del 2013, traduït i editat per RBA a Barcelona el 2015) explica, amb xifres i documents de primera mà, que les inversions de diferents agents públics dels Estats Units d'Amèrica són en l'origen de les innovacions que han generat la revolució tecnològica actual.

Sense les diverses iniciatives de moltes institucions públiques nord-americanes (i d'altres països avançats, com ara Alemanya o Israel) no existiria ni internet, ni el GPS, ni la nanotecnologia, ni els nous materials, ni els satèl·lits artificials, ni la pantalla tàctil dels mòbils. Ni, abans, la revolució verda, o molts avenços de la biotecnologia o la indústria mèdica. El segon esdeveniment ha estat un centenari: la celebració dels 100 anys de la creació, a la Catalunya del 1914, d'un esbós d'estat propi especialment eficaç en el camp econòmic: la Mancomunitat de Catalunya. Una institució paraestatal que, si bé només era la fusió de les quatre diputacions provincials catalanes, va saber dirigir la seva actuació vers els camps on el sector públic podia –i pot- ésser més eficaç. Aquests camps eren –i són– dos: u) les infraestructures viàries (incloses ¡el 1914! les vies aèries, i els aeroports), l'oferta hospitalària (inclosa la salut mental), i dos) els ensenyaments, a tots els nivells, amb l'ensenyament tecnicoartístic (i les biblioteques) en uns llocs gens al marge, i la recerca.

Amb molt pocs mitjans, la Mancomunitat i els altres agents públics catalans (ajuntaments, diputacions) van aconseguir que el nivell tecnològic català i les xarxes territorials d'informació i d'infraestructures connectessin i sintonitzessin amb el que es feia a les àrees avançades del món.

Els exemples poden ésser molts. Gràcies a un llibre magnífic: Escola Superior d'Agricultura de Barcelona (1911-2011) sabem, per exemple, que aquesta escola va enviar alumnes a Califòrnia (Ramon Sala), Ontario (Josep Camps), França (Narcís Caritg) i Itàlia (Francesc Alòs). El resultat pràctic de l'estada de Sala a Califòrnia seria espectacular: partint de zero, la gran producció –i, després, exportació- de peres i pomes a les planes de Lleida.

Sense la Mancomunitat, la producció agrària catalana no estaria situada, tal com deia Jordi Peix, entre les 3 o 4 primeres regions d'Europa. Però succeeix el mateix amb la xarxa telefònica, les comunicacions ferroviàries, o la biomedicina.