Els impactes del capitalisme financer sobre el funcionament del conjunt de l'economia van començar a ésser analitzat just abans de la I Guerra Mundial per l'economista austríac Rudolf Hilferding en un llibre important: Das Finanzkapital (1910). Als anys 1960, Fabià Estapé el féu traduir, i al 1991, Ernest Lluch i Gustau Muñoz van posar El capital financer en una col·lecció de clàssics de la Diputació de Barcelona i Edicions 62. El que -al 1910 i al 1991- costava molt de preveure és que el capitalisme financer arribés a configurar fins als detalls més banals tots els racons de la vida de les persones. La crisi de 2008 va fer visibles els aspectes més negatius d'aquesta configuració. La tutela pública, i el control politicoadministratiu de l'activitat bancària havien fallat, arreu.

El capital financer, que, al 1910, Hilferding explicava que estava organitzant i estabilitzant l'economia, al 2008 s'estava transformant en un motor de desordre, caos i desigualtat creixents. Com a reacció, sorgia, aquí i arreu, una sorprenent nostàlgia dels temps anteriors, dels segles del capitalisme comercial i del capitalisme industrial. I, és clar, dels sistemes de regulació que els havien conformat: els consolats de mar i les llotges dels anys del gran comerç internacional, i els eixamples, les colònies industrials i l'Institut Nacional de Previsió/la Caixa de l'era industrial. El capitalisme financer sembla molt pitjor -tant econòmicament com èticament, si és que economia i ètica es poden separar- que el capitalisme comercial i que el capitalisme industrial. Com si la història del gran comerç a la Mediterrània i a l'Atlàntic (amb pirates, i Maricel, inclosos), o la història de la indústria europea o americana hagués estat un camí de roses.

El llarg procés de transició al món modern, que es pot situar entre el segle XIV i el segle XVIII, fou guiat pel naixement del que se n'ha acabat dient burgesia i capitalisme comercial. Aquest nou sistema econòmic desconstruiria el feudalisme i esdevindria la forma econòmica dominant. Els economistes que van contribuir a definir el procés han rebut uns noms curiosos: són els mercantilistes, o els cameralistes, o, al XVIII, il·lustrats.

En el context europeu, els orígens del capitalisme comercial són a les ciutats del nord d'Itàlia i a l'àrea catalana. Les llotges de mercaderies catalanes, de Perpinyà a València, són cronològicament anteriors a les italianes (tot i que a Itàlia hi ha, ben aviat, algunes loggia que fan de salons, però que no tenen funcions comercials). De fet, les diverses edicions i traduccions de Llibre de Consolat de Mar (1a impressió, 1483) són una prova de la preeminència catalana en la configuració d'un nou sistema econòmic, resultat de l'ascens al primer pla de la vida social de la burgesia comercial de les ciutats mercantils de la confederació catalanoaragonesa.

Amb el capitalisme industrial que neix al segle XVIII succeirà quelcom semblant: la societat catalana anirà configurant-lo, llimant-ne les arestes, introduint-hi factors reequilibradors (escoles, hospitals, seguretat). Amb el capitalisme financer del segle XXI no es pot fer res? Parlem-ne.