El primer tractat sistemàtic de la nova etapa de la història del capitalisme sorgida a finals del XIX a les àrees més madures d'Europa és del 1910 i es titula El capital financer: un estudi de l'evolució recent del capitalisme. El seu autor, l'economista vienès Rudolf Hilderding. El 1991, als prolegòmens de la voracitat financera que hem viscut, aquest llibre va ser traduït de l'original alemany i editat en català per l'economista Gustau Muñoz.

Molt abans, però, la societat catalana havia descobert les virtualitats –i els estralls- del capitalisme financer. Una forma de compensar-ne les vessants destructives va ser la creació (des de mitjan segle XIX) de caixes d'estalvi. Com que, pel seu origen prudent i moderat, les caixes no podien finançar alguns dels grans projectes d'interès col·lectiu, el 1914, la Mancomunitat de Catalunya va posar en marxa un banc públic nou: la Caixa
de Crèdit Comunal. Els membres de la ponència que en
va definir els objectius eren Francesc Cambó, Pere Coromines i Jaume Algarra. A l'entorn d'aquesta caixa es van publicar treballs molt interessants de Miquel Vidal i Guardiola i Joan Pelegrí i Nicolau. La idea de base era “recollir mitjançant grans emprèstits, representats per títols de regular i constant cotització en borsa, els cabals anònims fills de l'estalvi o del negoci, que cerquen col·locació segura i mercat constant, cabals que són prestats per la caixa als ajuntaments que, per si sols, no els trobarien”.

La Caixa de Crèdit Comunal de 1914 va ser desmantellada a partir del cop d'estat de 1923 que va anihilar la Mancomunitat de Catalunya. Com que els cops d'estat i les dictadures per subsistir no poden ser només repressió i por, la dictadura del 1923 va autoritzar, a la Diputació de Barcelona, la formació, el 1926, de la Caixa d'estalvis de la província de Barcelona (actualment, Catalunya Caixa, a mans, però, des de abril de 2015, d'un banc forà). Aquesta caixa provincial començaria amb una sola oficina situada al pati interior del que fins 1714 havia estat Palau de la Generalitat, i, en aquells moments, aixoplugava la Diputació Provincial de Barcelona. El 1931, la Caixa de la Diputació Provincial de Barcelona va esdevenir Caixa de la Generalitat de Catalunya, que de moment disposava d'escassíssims recursos.

L'estiu del 1936, la resposta de la població catalana a l'intent de cop d'estat va tenir un alt contingut polític. Des de l'octubre del 36, la Conselleria d'Economia de la Generalitat, va aprovar un pla que es proposava redefinir l'estatus jurídic de les grans empreses (de més de cinquanta treballadors) i actuar sobre el sistema financer. Adjunt a la direcció dels bancs, hi hauria un comitè de control. Les caixes i els bancs passaven a ser tutelades per la Generalitat. A la seva direcció hi hauria representants dels treballadors de banca, dels usuaris i de l'administració. I la Generalitat creava tres noves caixes públiques: la Caixa de Crèdit Agrícola, la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial, i les Caixes Immobiliàries Municipals. Serien unes caixes finançades amb una part dels beneficis de les empreses, i dirigides per un mixt de representants dels sindicats, els clients i les administracions.

La dictadura de 1939-75 en va tallar l'experiència. Des del 1977 fins al 2008, les caixes catalanes esdevingudes quasi-bancs van créixer més que mai. El 2015, o bé són d'una fundació bancària (CaixaBank), o bé són d'un banc (BBVA).