Saber quant costa això al teu municipi
En els darrers anys, els ajuntaments s'han anat adaptant a la realitat tot reforçant l'anàlisi de costos en la confecció de pressupost.Hi ha recorregut en impostos com l'IBI
que el ciutadà ha d'acceptar models de copagament
Una de les lliçons que s'extreuen dels quatre darrers anys de govern municipal és que canvia el model de gestió econòmica, la cultura financera, ara molt més abocada al control dels costos, del que val cada cosa, més que a la inversió inconscient en el servei del ciutadà.
La tendència a l'estalvi és clara, en les xifres del Ministeri d'Economia i Hisenda: l'any 2013, els ajuntaments catalans van computar un deute de 5.477.930.000 euros, quan l'any anterior el registre era de 5.512.269.000 euros. “El canvi cultural cap a un control dels costos és general, però s'ha notat especialment en la gestió dels ajuntaments, i si fa quatre anys la situació de molts ajuntaments era complexa, ara podem dir que només un 15-20% tenen problemes”, explica Josep Casas, cap del Servei d'Assistència a la Gestió Econòmica Local de la Diputació de Barcelona. Val a dir que en aquests anys el marc jurídic ha anat mutant cap a un control rigorós de fins on es pot gastar. S'ha passat de models basats en l'increment de serveis i l'orientació al resultat a situar en el primer pla el control dels costos. La llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local (LRSAL) imposa a partir d'enguany la determinació del cost efectiu d'un servei. Més enllà del punt polèmic de la llei -si el cost efectiu d'un servei és superior al cost al qual el pot prestar la Diputació, aquesta se'n farà càrrec- és símptoma que ara hi ha una altra mesura de les coses. Com diu Casas, “el cost clàssic era el cost intern, i ara es calcula el cost efectiu, que seria el cost social del ciutadà”. Si un ajuntament té unes instal·lacions esportives que cedeix en concessió a una empresa que li paga un cànon, amb el cost intern clàssic això és un ingrés i prou, mentre que amb la filosofia del cost efectiu, voldrem saber quins són els costos del concessionari en relació amb el que paga el ciutadà. “El càlcul del cost efectiu permet al ciutadà saber què costa el servei en relació amb el que paguen pel mateix a altres municipis, i així tots els ajuntaments es posen les piles per oferir un servei amb més eficiència econòmica.” Al cost efectiu cal afegir-hi la regla de la despesa, un mecanisme que procedeix de la llei d'estabilitat pressupostària, que pretén limitar el volum de despesa dels ajuntaments, però que té una concepció més adequada per a les fases de creixement econòmic, quan cal controlar el dèficit en previsió de quan van mal dades. En aplicar-se en plena crisi, “hem trobat que alguns ajuntaments en situació de solvència han reduït excessivament la capacitat d'endeutament, i no han pogut contribuir al creixement econòmic”. I aquesta mena de regla d'or tampoc ha resolt els problemes dels petits.
En el debat si la tendència a l'estalvi impulsarà externalitzacions de serveis, consorcis o mancomunitats, Casas pensa que tot és relatiu: “Amb l'externalització pots guanyar eficiència, però en perdre el control hi ha un risc clar de perdre eficàcia, tot dependrà de l'encert de les condicions que hi imposes.” Alerta que la LRSAL justament fomenta l'aparició d'empreses monopolístiques de concessions públiques, i “quan hi ha empreses en monopoli, els preus pugen”. L'esmentada llei també vol fomentar el consorci o la mancomunitat, “però el problema no és la figura, sinó que hi hagi avinença entre corporacions a l'hora de col·laborar, d'acostar formes de gestió”. Casas creu que, pel que fa als ajuntaments petits (menys de 3.000 habitants), si la llei “promou que petites poblacions tinguin serveis en comú, els ha de donar representació política, i no intentar que surtin del mapa mitjançant fusions”.
Ara es parla de fer de la necessitat virtut, i a la nostra realitat municipal s'està aprofundint en mètodes d'anàlisi de costos en què tot passa per determinar costos unitaris, per servei i per usuari, costos variables per serveis i el cost net per servei, què aporta la hisenda local. Un mètode per poder respondre a qüestions com ara quant costa recollir una bossa d'escombraries; quin preu hem d'establir a les classes d'instrument a l'escola municipal de música si volem recuperar un determinat percentatge del cost, o quin és el cost d'una plaça no ocupada en una escola bressol.
Carlos Vivas, director de Pressupostos i Política Fiscal de l'Ajuntament de Barcelona, fa anys, primer a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, que fa una gestió amb consciència de cost. “Que no hi hagués aquesta consciència va dur a aberracions com ara que els ingressos generats per l'activitat immobiliària -taxes d'obres, plusvàlues o l'impost sobre construccions i instal·lacions- es destinessin a pagar despesa corrent, com les nòmines, cosa que la prudència comptable prohibeix.” Hi afegeix: “Abans el millor gestor era el que executava el pressupost, el que despesava. Ho feia perquè sabia que a l'any següent el pressupost seria el mateix, més un plus.”
vincular als ingressos.
Entre els regidors, una reflexió fonamental és quines estratègies es poden endegar per obtenir més ingressos via preus, taxes i impostos municipals. Joaquim Solé Vilanova, catedràtic d'hisenda pública de la Universitat de Barcelona, parteix del principi que la crisi ens ha fet veure que “determinats serveis els ha de pagar l'usuari, i no pas l'administració local”. En la seva interpretació, la nova cultura de l'anàlisi de costos, “a més d'informar els ciutadans de què costa cada servei, quina part del seu finançament cobreixen taxes i preus”, Solé Vilanova creu que els ajuntaments hauran de fer valdre la seva competència d'apujar impostos o imposar noves taxes, i modular-ho: “Sempre hi ha la possibilitat d'introduir, per exemple, en un servei ara de franc com l'assistència domiciliària, un sistema de bonificacions per renda, i que uns paguin més que altres.”
l'estabilitat de l'ibi.
“Adaptar-se a la realitat, que els ingressos per llicència d'obres o plusvàlues deixaven de ser permanents.” Així ho resumeix Martí Carnicer, alcalde del Vendrell i vicepresident de la Comissió de Finançament Local de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC). I una prova que “reduint inversions, no pas serveis” es podia tenir la situació sota control és el fet que els ajuntaments catalans, en previsió de la Generalitat, enguany registraran un superàvit de 617 milions (0,3% del PIB), com remarca Carnicer. L'alcalde del Vendrell creu que, més que a una proliferació de privatitzacions de serveis “podem assistir a externalització de servei via concessió, i és important que hi hagi transparència, perquè sigui el mateix ciutadà qui pugui comparar costos”. Remarca, però, que “l'ajuntament ha de mantenir un cert control, sobretot en serveis sensibles com la brossa o el subministrament d'aigua mitjançant societats mixtes on mantingui el 51%, un model que ja s'està imposant”. Pel que fa als ingressos, Carnicer creu que pot ser crucial que “d'acord amb les darreres tendències, els ajuntaments puguin participar en els impostos estatals, com l'IRPF”. Carnicer també veu difícil esmenar un estat de les coses en què “sovint, l'ajuntament vetlla per donar serveis que no li corresponen, com una escola bressol, per després patir que la Generalitat el deixi penjat, i si havia de pagar 1.500 euros per plaça, només cobri, si pot, 875 euros”.
Ferran Bel, alcalde de Tortosa i president de l'Associació d'Hisendes Locals de l'Associació de Municipis de Catalunya (ACM), creu que ha arribat el moment que “el ciutadà entengui que tot té un cost, i si amb el control de costos pot comparar el que es paga al seu municipi per un servei respecte a d'altres, també ha d'acceptar, com hem fet a Tortosa, que l'assistència domiciliària tingui un disseny de copagament i que, per renda, qui pugui pagar, pagui”.
També focalitza el debat en la necessitat d'un nou sistema de finançament dels ajuntaments. Creu en una participació dels ingressos de l'Estat “no només basada en el nombre d'habitants, sinó en les necessitats de despesa que imposen els trets sociològics, la immigració, la dispersió dels nuclis o la condició de municipi turístic, entre altres”. Així mateix, també creu que una política de subvencions als ajuntaments “no ha d'estar sotmesa a condicions, l'ajuntament ha de rebre i usar en allò en què creu convenient”.
La mancomunitat, el consorci, la col·laboració entre ajuntaments, en suma, són solucions estimables: “És raonable que determinats serveis es prestin de forma cooperativa entre diversos ajuntaments, per la tipologia dels nostres municipis, però justament la LRSAL ho dificulta, complica constituir consorcis, ja que en qualsevol moment poden ser dissolts.” Bel, com el seu homòleg Carnicer, també creu que aquesta llei, si hi ha canvi polític, no sembla que hagi de perdurar en el temps.
