L'Informe de Joan Bialet Massé publicat a Buenos Aires, el 1904 per Adolf Grau, és fàcilment accessible car, si bé des de1968 n'existien edicions diverses, ara n'hi ha, a la xarxa, una versió digitalitzada.

Joan Bialet Massé (Mataró, 1846- Buenos Aires, 1907) és una personalitat difícil d'encasellar. D'entrada, és un llicenciat i doctor en medicina, un metge català, que, al 1873, emigra, per raons que no sabem, a Argentina. Bialet, a la República Argentina, esdevé professor de medicina legal, i, per reforçar-ho, es llicencia en dret. Paral·lelament, el 1884 esdevé el principal promotor de La Primera Argentina, una empresa de cals i ciments artificials, i, des de 1888, posa en marxa un gran embassament a l'alta vall del riu Primero, pensant en el regadiu i de generació d'hidroelectricitat. En la construcció d'aquesta gran obra de 35 m d'alçada hi treballaran més de 7.000 operaris. El dic de Sant Roc serà l'origen del major llac artificial d'Amèrica Llatina (1.700 ha de superfície) i, amb 2.000 km de sèquies, permetrà transformar en regadiu unes 40.000 ha.

Al mateix temps, com a ensenyant, Bialet Massé és un dels quen va obrir el pas a la Ley 1420 de 1883. Amb aquesta llei, la República Argentina esdevenia el país que, per primera vegada a la història, implantava un sistema públic d'ensenyament comú, obligatori, gratuït i laic.

Després de tot aquest caramull d'activitats, el 1904, quan Bialet Massé tenia 58 anys (i una família nombrosa) el govern del president argentí d'origen català Juli A. Roca li feu un encàrrec sorprenent: que confeccionés un informe general, però, al mateix temps, detallat, sobre les condicions de vida i de treball als diferents sectors –i a tots els territoris- de l'economia argentina de l'interior del país. Un informe que havia de ser la base científica de la legislació laboral que el parlament de la república havia d'aprovar. El títol del llibre publicat el 1904 fou: Informe sobre el estado de las clases obreras en el interior de la República Argentina. El plural “classes obreres” era perfectament justificat, car Bialet Massé presentava els diferents tipus d'ocupació i de remuneració d'un ventall prou ampli d'activitats productives. Seguint l'ordre d'aparició a l'escena de l'informe, calia distingir entre “l'obrer crioll” (capítol 1), “l'indi” (cap. 2), “la immigració estrangera” (cap. 3), “el treball agrícola” al sector de la producció de cereals (cap. 4), el treball a “el sucre” (cap. 6), “la mineria” i “l'alta agricultura” de la regió de La Rioja, (cap. 7), “el regadiu”, “la força hidroelèctrica” i “la pedrera” de Còrdova (cap. 8), “la càrrega i descàrrega de vaixells i ferrocarrils” i “els estibadors” (cap.10), “el treball en les indústries de transport”, “els ferrocarrils” i “les agències de transport” (cap. 11).

Al llibre de Bialet Massé, doncs, hi havia la presència simultània –i mal coneguda i mal interpretada fins aleshores- dels indis, dels criolls, de la immigració forastera. I, també, de les dones treballadores i dels infants treballadors. Les seves recomanacions (les 8 hores, el descans d'un dia a la setmana i d'uns dies l'any, la no autorització al treball dels menors de 14 anys, la “necessitat de la forma escrita” en els contractes, etcètera) no van ésser acceptades per gairebé ningú. Tardarien molts anys, a l'Argentina i a la resta del món, a convertir-se en normes legals.