Després de tri­om­far de valent el cap de set­mana pas­sat al Fes­ti­val de Glas­ton­bury, el britànic Paul Weller, ex-The Jam i ex-The Style Coun­cil, va tor­nar dijous a Bar­ce­lona per reac­ti­var un fes­ti­val de Pedral­bes que dimarts, per malal­tia de l'artista, no havia pogut gau­dir de la també molt espe­rada actu­ació de la chan­teuse Melody Gar­dot. I la impressió, força gene­ra­lit­zada, és que Weller –pre­sen­tant un altre més que enco­mi­a­ble nou tre­ball d'estudi: Saturns pat­tern– va fer en poc més d'una hora i mitja dos con­certs com­ple­ta­ment dife­rents.

El pri­mer ens va mos­trar un Weller vital i entre­gat, com­bi­nant amb ener­gia, i sense dei­xar més de tres segons entre cançó i cançó, temes del seu nou disc com ara I'm where I should be, Long time, White sky, Saturns pat­tern i Going my way, aquests dos últims als teclats, amb res­cats a la seva dis­co­gra­fia en soli­tari com ara Into tomor­row, Above the clouds, The attic, From the flo­or­bo­ards up i Fri­day Street. La banda –de sis músics, dos dels quals bate­ries– es reve­lava pre­cisa i amb per­so­na­li­tat, i l'adre­na­lina que hi havia a l'esce­nari es tras­lla­dava de mica en mica a unes gra­des que, tot i no omplir-se del tot, s'ana­ven escal­fant amb cançons com ara Start! (de The Jam), Pea­cock Street i Whirl­pool's end.

Quan, en la recta final, però amb com­pa­tri­o­tes del mod­fat­her que core­ja­ven el seu cognom, l'esclat final sem­blava immi­nent, Weller es va aco­mi­a­dar amb qua­tre temes repo­sats –Out of the sinking, These city stre­ets, Picking up sticks i Broken sto­nes– i va dei­xar amb un pam de nas aquells que espe­ra­ven escol­tar clàssics de The Jam com ara That's enter­tain­ment o Town called Malice, que Weller, força inex­pli­ca­ble­ment, sí que havia fet sonar a Glas­ton­bury. Tos­su­de­ria d'un clàssic temorós de des­lli­gar-se del pre­sent.