Les freqüències dels noms dels carrers i les places de Catalunya ens han de permetre contestar la pregunta sobre la presència de l'economia en l'imaginari col·lectiu dels catalans. Els 580 noms dedicats a identificar un carrer amb una família, els Cal i els Can (i una família és, sempre, una unitat de producció i, alhora, de consum), són al capdamunt del rànquing dels noms dels carrers dels 948 ajuntaments catalans.

Els segueixen els noms geogràfics genèrics, començant per carrer de la Font (383), que té una vessant indiscutiblement utilitària. Els noms d'arbres i arbustos, molt freqüents, també donen pistes. El més usat és carrer del Pi, de la Pineda (n'hi ha: 236). Els segueixen: carrer de l'Alzina (107), carrer de l'Olivera (95), carrer del Roure (94), carrer de l'Ametller (69), carrer de la Vinya (67), carrer de la Ginesta (62), carrer del Romaní (57), carrer de la Farigola (49), carrer del Castanyer (43), carrer de l'Avet (43), carrer del Cirerer (38), etc. Probablement, Pierre Deffontaines tenia raó quan escrivia que Catalunya era un país d'arbres. D'uns arbres, per cert, decididament útils.

Els noms geogràfics dedicats a poblacions transmeten un missatge clar: les poblacions més freqüents en el nomenclàtor català són poblacions d'un gran dinamisme econòmic. Vegem-ho: carrer de Barcelona (n'hi ha 263), carrer de Girona (190), de Lleida (183), de Tarragona (161), de Figueres (42), de Reus (41), de Manresa (36), d'Olot (34).

Els noms dels carrers i places són, sovint, homenatges a personalitats. En el cas català els noms dedicats a metges amb nom i cognoms (336) i els noms dedicats a mossens i bisbes (222) són els més freqüents. Però, si mirem cas per cas, el resultat és interessant. Els noms més utilitzats són: el músic Pau Casals (237), intèrpret, compositor i lluitador cívic/polític; el poeta Jacint Verdaguer (236), protegit i, després, enfrontat amb la família de la Companyia Transatlàntica; l'enginyer industrial i lingüista Pompeu Fabra (166), mort, com Casals, a l'exili; el poeta i analista polític Joan Maragall (163); l'assagista Jaume Balmes (153), que caldrà incloure en un futur diccionari dels economistes i de la literatura econòmica catalana.

Els segueixen molts carrers dedicats a dramaturgs, músics, pintors, poetes, arquitectes. Els polítics que encapçalen el rànquing són els presidents: Lluís Companys (amb 139 carrers o places), advocat laboralista i home de la Unió de Rabassaires; Francesc Macià (120), enginyer militar; Enric Prat de la Riba (88), advocat; Josep Tarradellas (64), antic conseller de Finances de la Generalitat; Rafael Casanova (62). Ah!, destacadament, un rei: Jaume I (104). En conjunt, la cultura i la política sembla que guanyen l'economia. Costa de trobar noms del món empresarial. El nom més ben situat és el del financer Francesc Moragas (amb 14 carrers o places), que va ser l'inspirador i primer director de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears, la CaixaBank del segle XXI. Després, Francesc Cambó (11), empresari, polític, assagista, i promotor/mecenes en molts àmbits de la cultura.