Com podeu deduir, el títol d'aquest article té una primera part, però no la busqueu pas en el diari d'ahir sinó en l'edició del 16 de desembre del 2011. Ha plogut molt, des d'aquell dia, i més a Brussel·les, però el que hi escrivia aleshores referint-me als eurodiputats Romeva, Junqueras i Tremosa és perfectament vigent i de rabiosa actualitat:

“[...] Aquesta tripleta d'eurodiputats catalans, potser perquè a Brussel·les no tenen la pressió de l'olla de grills política del Principat, ja fa algun temps que estan teixint complicitats i actuant a una veu (o, en tot cas, com una coral més o menys harmònica) en aquells temes que en un país normal es dirien «assumptes d'estat» i que en el nostre ens hem de conformar, de moment, definint-los com a qüestions de país. Seria un bon senyal que aquestes iniciatives no fossin fruit només d'una evident sintonia entre els tres protagonistes, o d'un sentit de la responsabilitat personal. Vénen temps difícils per a Catalunya (ja han vingut, de fet), i la cohesió en assumptes estratègics seria recomanable en tots els fronts. Sabem que CiU, ICV i ERC discrepen en moltes coses. Però en aquelles que coincideixen, poques però importants, haurien d'emmirallar-se en les seves tres puntes de llança a la UE.”

Tres anys i mig després, no hi ha dubte que l'esperit de la tripleta de Brussel·les ha contribuït a la configuració ideològica i estratègica d'aquesta candidatura per la independència que integraran dos d'aquells tres pioners i dos d'aquells partits, o un i mig descomptant Unió. Ha calgut temps per arribar a l'estadi on som avui, perquè els ritmes de la política, i dels polítics, són lents, necessiten paciència, mà esquerra, cuina a foc lent i oportunitat històrica. Bé, i un pèl de xamba, una forta pressió a totes bandes, interna i externa, amb altes dosis d'improvisació, tot sigui a fi de bé. Ah! I la persistència d'una voluntat social que generi connexió entre els líders i el carrer. És just on som ara. Felicitats i enhorabona, tripleta, per haver explorat la via.