Festa grossa a cals Le Pen: mai el somni de la ultra­dreta euro­pea de res­sus­ci­tar fron­te­res inte­ri­ors com la de la Jon­quera no havia estat tan a prop de fer-se rea­li­tat. El trac­tat de Schen­gen, hos­tatge habi­tual del popu­lisme, no sobre­viurà sense una política d'immi­gració i asil comuna, de la mateixa manera que la crisi de l'euro ha demos­trat que no hi pot haver unió monetària sense unió fis­cal i bancària. Ja fins i tot Angela Merkel dis­para con­tra la lliure cir­cu­lació de per­so­nes, com Nico­las Sarkozy i Sil­vio Ber­lus­coni ho van fer en ante­ri­ors cri­sis migratòries: “Si no hi ha un repar­ti­ment equi­ta­tiu de refu­gi­ats, ens veu­rem obli­gats a revi­sar Schen­gen”, redo­bla la pressió la can­ce­llera.

La UE engega el nou curs polític amb els matei­xos vicis que abans de l'estiu, com si no hagués après res: una len­ti­tud exas­pe­rant, marca de la casa, i un cons­tant tirar-se els plats pel cap. Els minis­tres d'Afers Estran­gers i de Defensa dels Vint-i-vuit han acor­dat reu­nir-se d'urgència... el 14 de setem­bre! D'aquí a dues set­ma­nes, el dego­teig de nau­fra­gis haurà con­ver­tit el Medi­ter­rani en un mar mort i els refu­gi­ats siri­ans que no hagin mort asfi­xi­ats en les fur­go­ne­tes dels tra­fi­cants ja hau­ran acon­se­guit arri­bar al nord d'Europa. Per evi­tar el Gre­xit, res­ca­tar la banca o mani­fes­tar-se con­tra els atemp­tats de Char­lie Hebdo, els líders euro­peus van ser capaços de mobi­lit­zar-se d'un dia per l'altre i de resis­tir mara­tons nego­ci­a­do­res de mati­nada fins a tro­bar una solució. Però per fer front a la pit­jor crisi migratòria des de la Segona Guerra Mun­dial no està pre­vist que els caps d'estat i de govern es tro­bin fins al 15 d'octu­bre.

“Europa no es cons­tru­eix aixe­cant tan­ques i murs, sinó cons­truint ponts”, defensa Jean-Claude Juncker. Brus­sel·les renya Hon­gria per la tanca de 175 quilòmetres que ha cons­truït a la fron­tera amb Sèrbia, però asse­gura que no pot pren­dre cap “mesura legal” perquè la pro­tecció fron­te­rera és una “com­petència naci­o­nal i la seva res­pon­sa­bi­li­tat”, admet la por­ta­veu comu­nitària. El pre­si­dent de la Comissió Euro­pea va ser el pri­mer a res­pon­dre al drama pro­po­sant un sis­tema de quo­tes obli­gatòries per repar­tir els refu­gi­ats en funció de la població, el PIB i l'atur de cada estat mem­bre, però la majo­ria dels governs, amb l'espa­nyol al cap­da­vant, se li van tirar a sobre. Tot i això, el pla con­junt que Merkel i Hollande pre­sen­ta­ran als seus socis en els pròxims dies inclourà aquest repar­ti­ment. La can­ce­llera porta la veu can­tant, com amb la crisi grega: Ale­ma­nya paga la fac­tura més alta pels res­cats de l'euro i és també, amb molta diferència, el país que més refu­gi­ats rep.

Més de 400.000 per­so­nes han dema­nat asil a la UE en el pri­mer semes­tre del 2015. I qua­tre de cada deu (170.000) ho han fet a Ale­ma­nya, que accepta el 43% de les peti­ci­ons. L'allau en el con­junt de l'any es podria dis­pa­rar fins a 800.000 per­so­nes: se supera­rien les 700.000 del 1992 per la guerra als Bal­cans i la des­com­po­sició de l'URSS.

Bulgària és el país que, pro­por­ci­o­nal­ment, més sol·lici­tuds d'asil accepta: el 93%. Hon­gria, en canvi, que després d'Ale­ma­nya és el que més peti­ci­ons rep, només n'accepta una de cada deu.