No van donar a l'abast, malgrat tenir-ho tot a punt. Neveres plenes i rebost atapeït, però durant unes hores els van faltar mans. “No puc atendre't, ho sento”, “paciència, fem el que podem” i “trigarem una estona a servir-te” eren frases que es repetien de forma contínua a l'interior dels establiments de restauració. Fins i tot El Megabar, situat en una de les cruïlles de la Meridiana, va quedar petit.

Bars, cafeteries i restaurants al voltant de l'estació de metro de Navas ja bullien a la una del migdia. Els propietaris, la majoria d'origen xinès, anaven amunt i avall de la barra servint tot tipus de begudes i, sobretot, cafès. A l'antic bar Sil no poden obrir boca, aclaparats com estan per la cercavila que els entra per la porta. Aquesta vegada són veïns del municipi de Soses, a Lleida, que busquen taula on poder menjar els entrepans que la majoria porten preparats de casa. Han sortit del poble a les deu del matí i l'autocar els ha deixat a la zona de l'Auditori. “Som un poble de 1.500 habitants i hem vingut dos autocars plens i molts cotxes particulars”, explica en Sisco. “Som del poble de la boira”, hi afegeix el company. Potser per això han volgut que aquesta vegada se'ls vegi bé i llueixen samarretes fetes per a l'ocasió on es pot llegir, en gran i en color blau, “Soses amb la Via Lliure”. Veïns de Canet de Mar també han pensat el mateix i s'han abillat amb samarretes pròpies per assistir a la concentració.

La majoria de comerços es troben col·lapsats i a les dues del migdia comencen a aflorar les primeres cues a l'exterior. Fins i tot les botigues de menjar preparat fan caixa servint croquetes a tort i a dret. El forn es queda sense pa i les dependentes esbufeguen quan hi veuen entrar els Castellers de Cerdanyola. A la barra, s'hi acumulen plats i gots bruts mentre continuen les comandes. Els propietaris tampoc poden atendre la premsa. “Ho sento, hem de pagar impostos”, m'etziba un propietari quan li demano de parlar. De fet, aquesta és la situació que es repetirà en tots els establiments que visita qui signa aquest reportatge.

La seriositat que es respira darrere de la barra contrasta amb l'ambient festiu del carrer. L'avinguda Meridiana s'ha convertit en un espai de pícnic. Els participants aprofiten vorals amb gespa, esglaons, parcs i cantonades per asseure's i treure l'entrepà. El menjar ràpid conviu amb carmanyoles i estovalles, i fins i tot alguns participants a la Via Lliure s'han avituallat amb neveres portàtils que transporten amb les rodes d'un carret d'anar a comprar. Ben bé, van d'excursió. També són de la demarcació de Lleida i opten per fer parada i fonda en un portal. Els veïns s'ho miren i somriuen.

Celebrar la Diada a l'avinguda Meridiana també ha desbordat els basars xinesos que han obert. Lui treballa al Hong Kong, situat a la cantonada amb el carrer València. Està sorprès per la quantitat de gent que entra a l'establiment demanant samarretes de la Via Lliure. En tenen moltes però encara són dins de les caixes de cartró perquè no donen l'abast a desar-les als prestatges. “Avui, molt, molt, molt”, emfatitza quan li pregunto com van les vendes. “Samarretes i estelades” concentren les vendes. Les primeres a 6 euros, les segones a 5. Un bon preu si es compara amb el que costa l'uniforme oficial. Avui obriran tot el dia.

Li pregunto si sap què celebra tota aquesta gent que entra a la botiga. Em respon que és la festa de Catalunya i que, si pot, traurà el cap a veure què s'hi fa. Però aviat talla la conversa perquè torna a entrar una munió de gent demanant samarretes de la Via Lliure i cartolines de color verd. Lui se'ls mira i sembla, ara sí, que no hi entén res.

Als voltants de l'estació de Navas també s'hi han aplegat ciutadans del País Basc. Porten samarretes de color verd on es pot llegir la paraula Independentzia. Han arribat en tren i autocar des de municipis de Guipúscoa, com Legorreta i Donosti, i també de Pamplona, a Navarra. “Som d'Iruña”, m'insisteix una de les participants que enguany s'estrena a la Via. No és el cas de la resta de companys. Els veïns de Legorreta ja van assistir a la cadena humana i des de llavors que no s'han perdut cap diada. “Sorpresa?”, li pregunto a la navarresa. “No, la veritat és que m'ho esperava per tot el que m'han anat explicant els amics, però tot i així m'emociona”, em respon. Han estat dels primers a arribar al tram escollit i no han tingut problemes per trobar lloc en una de les terrasses que hi ha a l'avinguda. Ho troben tot molt interessant i les cues per demanar un cafè no els amoïnen gens.

Canvio de tram. De Navas a Marina, i els bars aquí també estan desbordats. Són gairebé dos quarts de quatre de la tarda i des de darrere de la barra ja s'avisa al client que potser no són a temps de tenir l'entrepà enllestit a les quatre, l'hora en què tothom ha de ser a lloc. Les cues fora dels establiments també són habituals en aquest tram, i a aquesta hora es veuen botigues de menjar preparat amb bona part de les safates buides. Despleguen la reixa que fa de porta i opten per tancar. De l'interior, en surten dos cuiners, treuen l'estelada d'un calaix i se la pengen. “Sort que ja hem acabat, ara anem de festa”, criden.