Junts pel Sí

“Contra la campanya de la por, les amenaces i les falsedats nosaltres responem amb informació, projectes i il·lusió.” Aquesta és l'estratègia que segueix JxSí durant la campanya, però sí que és cert que, més d'un cop, ha entrat en el cos a cos electoral. Per exemple, Pablo Iglesias ha rebut, i de valent, després que el líder de Podem apel·lés a l'origen dels immigrants catalans per votar contra JxSí. Artur Mas va arribar a comparar-lo amb Aznar. Lògicament un altre focus d'atenció són les contínues amenaces que arriben des del govern espanyol i el PP, ja siguin referides a la hipotètica sortida de Catalunya de la UE o a la pèrdua de drets que tindran els ciutadans, segons Mariano Rajoy, en cas de secessió. En aquest sentit, tant Raül Romeva com Artur Mas o Oriol Junqueras no es cansen de repetir que tot són mentides i que l'únic que busca Rajoy i companyia és espantar la gent perquè el 27-S es quedi a casa o perquè voti no.

PSC

El candidat del PSC, Miquel Iceta, dirigeix les crítiques per igual al rumb polític de Mas que a l'immobilisme de Rajoy. Fins que ha arribat la campanya del 27-S. Sabedor que el seu vot surt del costat no independentista, Mas i Junts pel Sí se situen al centre de les crítiques. El govern de Mas ha estat una estafa perquè no ha avançat en res i ha retrocedit en polítiques socials. L'acusa de gran mentida en plantejar un procés independentista sense traumes que no arribarà a port i causarà una gran frustració. Aquests són els arguments força de la campanya i les crítiques a Rajoy només en són la torna. L'ataca per haver-se plantat i haver girat l'esquena al debat català de manera que l'independentisme ha avançat des que governa. L'actitud cap als partits amb qui rivalitza per l'electorat –C's i Catalunya Sí que es Pot– és diferent. També ha atacat C's però esporàdicament per donar “lliçons” mentre ha garantit el govern de Madrid. Pel que fa a la coalició de Rabell, defuig l'enfrontament pensant en possibles pactes.

Catalunya Sí que es Pot

La formació de Lluís Rabell té en Mas i Rajoy els seus principals objectius. No en va, en la majoria d'actes, s'hi sent a dir que votar aquesta formació és un vot de doble valor, ja que servirà per fer fora Mas de Catalunya i Rajoy d'Espanya. Catalunya Sí que es Pot es vanta del suport que té a l'Estat en la figura de Podem i per això aprofita la majoria de mítings per fer, també, campanya de cara a les generals. La vinculació del PP i CDC amb trames de corrupció, el carreró sense sortida a què han portat els dos Catalunya i les retallades de drets socials són els principals arguments que usen. Darrerament, però, també s'han enfocat en C's, a qui anomenen “els tarongets” per presentar-los com la marca blanca del PP, i també al PSC, a qui acusen d'estar completament perduts.

UDC

Unió té mala peça al teler, en unes eleccions polaritzades en què es vol presentar com a tercera via i després de 37 anys a CiU, a l'ombra del germà gran, CDC. En aquestes condicions, ha volgut crear-se un espai propi a còpia sobretot de diferenciar-se precisament de CDC i tot buscant el vot més conservador, provinent també en bona part d'un discurs de la por que UDC també ha fet servir, tot i que més amb comptagotes, sobretot pel que fa a la possible sortida de la UE. Unió acusa JxSí d'enganyar i de jugar amb els sentiments quan minimitza els riscos. Això sí, alhora es reivindiquen com a hereus del nacionalisme catalanista moderat de CiU, i també pregonen que no tenen res a veure amb un PP immobilista que ha ignorat el conflicte i uns C's hostils al catalanisme. La seva proposta estrella, una clàusula addicional de la Constitució, no difereix tant de la del PSC.

Ciutadans

Les crítiques més furibundes de C's s'han centrat contra Mas, a qui s'esforcen a identificar amb l'independentisme, obviant el suport massiu del moviment tant al carrer com a les urnes en els últims anys. El missatge dels d'Albert Rivera va enfocat a plantejar el vot com un plebiscit contra ell, donant per fet que haurà de plegar si no obté la majoria, i amb això quedarà desactivat l'independentisme. C's es presenta com l'única opció regeneradora, i el vot útil de l'espanyolisme. I és que presenten tant el PP com el PSC com a “traïdors” per haver donat suport a CiU o al tripartit i a més es reivindiquen com els únics amb les “mans netes”.

PP

El principal objectiu dels atacs de Xavier García Albiol és l'independentisme. Vingui d'on vingui i de qui vingui. Una defensa aferrissada de la unitat de l'Estat espanyol i de les polítiques del govern central són la seva marca. Albiol no té pèls a la llengua i en un llenguatge que a vegades pot ratllar el bon gust carrega sobretot contra Mas, a qui responsabilitza de tot el que passa a Catalunya. L'estopa d'Albiol s'ha vist reforçada per la presència de dirigents del PP que han anat en la seva mateixa línia, i cèlebre va ser la seva frase quan va qualificar de “broma” el procés des de Madrid. També ha repartit al seu principal adversari a Madrid, el PSOE.

CUP

Les mossegades de la CUP no solen ser unidireccionals però Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot se n'emporten la major part. A la llista de Mas, li retreuen fortes dosis d'ambigüitat a l'hora de parlar d'independència. Fruit d'això i de les polítiques socials del president, la CUP es veu amb l'obligació de repetir acte rere acte que no investiran Mas president. A Catalunya Sí que es Pot, li recriminen les polítiques que va aplicar ICV quan va formar part del tripartit i del govern de Barcelona.