La lluna més gran es va anar fent la reina de la plaça Comercial quan, a quarts de deu de la nit, la gentada va començar a desfilar cap a casa. “In-inde-independència!” Els més animats continuaven amb ganes de gresca. N'hi havia molts que volien allargar la celebració. Tenien música ballable i llums de colors. Una discoteca de carrer davant del Born Centre Cultural, però sense les estrelles de la nit. Junts pel Sí va avançar el final de festa a les deu i deu. Amb un 70% escrutat, tots els candidats van pujar en un escenari que vessava de futurs diputats i d'eufòria compartida. Oriol Junqueras, Artur Mas i Raül Romeva
al capdavant. Era una precocitat inèdita en una nit electoral, en què la tradició mana que els que obtenen els pitjors resultats compareguin primer. L'ortodòxia en un calaix. Nous temps, nous estils. El número 6, Eduardo Reyes, va xarbotar una ampolla de cava com en un podi automobilístic: esquitxa que fa fort. Somriures i abraçades a l'escenari. Cada ciutadà que se'ls mirava des de la barrera de seguretat, una història. Alegria desbordada. Durant alguns segons, a una àvia li brillaven els ulls mentre sonaven Els Catarres, i els de dalt s'autoproclamaven, com la cançó, “Invencibles”. Es doblegaven com sabien i picaven de mans.

Junqueras, el primer de parlar. El líder republicà va celebrar que Junts pel Sí havia obtingut la majoria de vots i escons amb l'escrutini per enllestir. La xifra final s'aturaria en els 62 diputats. “Feia anys que treballàvem per tenir un mandat explícit sobre la independència de Catalunya i el tenim”, va rematar. Expectació periodística. Una traductora xiuxiuejava en anglès a un enviat especial a Barcelona les paraules del líder republicà. Un periodista japonès, càmera en mà, preguntava qui era el senyor que parlava entre el batibull de mans
alçades i caps entrellaçats.

Mas, l'home de les quatre llengües, va clamar la victòria en català, castellà, anglès i francès: “Hem guanyat!” Al Born hi havia 460 periodistes acreditats de 132 mitjans de comunicació, 69 dels quals eren internacionals. “President, president”, cridaven a Mas més enllà de les tanques de ferro, sense saber encara del cert, però potser intuint, que la investidura es complicaria i es quedaria en mans de la desena de diputats de la CUP. “Ro-me-va!” El cap de llista de Junts pel Sí estrenava un crit propi de síl·labes sincopades i veloces. L'execosocialista va prometre que Junts pel Sí avançarà a partir d'ara comptant amb tots els catalans. I, llavors, Paco Candel en forma de clam momentani: “Un sol poble!”

Des de la primera fila, observant els núvols de càmeres i micròfons capaços d'empènyer i trepitjar per enquadrar bé el trident de candidats amb Carme Forcadell i Muriel Casals, una senyora compartia les instantànies que havia pogut caçar amb el mòbil per Whatsapp. Qui difícilment hi va sortir era Oriol Amat, número 7 per Barcelona. L'economista –que havia agitat les xarxes socials durant el dissabte de reflexió amb unes declaracions en què augurava un nou pacte estatutari com a escenari probable, i que la candidatura va haver de rectificar amb un comunicat– celebrava la victòria des d'un racó discret de la segona fila de candidats. Quan ja havien marxat tots, i amb els llums apagats, els incansables van entonar els Segadors i algun “visca la república”. Era una nit de superlluna, amb un eclipsi per venir, però ningú l'esperava. Junts pel Sí també necessitarà ara una alineació astral. L'endemà sempre arriba.