Opinió

Efecte 27-S: el risc d'oblidar la recuperació econòmica

Els primers moviments, però, més aviat ens fan dubtar que puguin ser determinants i que clarifiquin el panorama.
Si aquest fos el cas, ens trobaríem davant d'un parèntesi amb perspectives de durada indeterminada que una economia convalescent no es podrà permetre

El passat diumenge es va cloure una etapa (o fou només una meta volant?) d'aquesta interminable volta ciclista del procés sobiranista català. Malauradament, l'esprint va ser molt disputat i amb un resultat ajustat. No hi havia photo finish i, per tant, les eleccions o plebiscit no han servit ni tan sols per proclamar un guanyador parcial que hagués aclarit una mica la classificació general de cara a la resta de la cursa. Encara se senten discussions, entre els partidaris d'uns i dels altres, sobre qui va arribar primer. I és que o no s'havien posat d'acord en les regles o les han volgut canviat tot just acabada l'etapa.

En definitiva, tot sembla indicar que tenim competició per estona i en el terreny de la situació del país això continuarà implicant molta política o politiqueria, i molt poc govern i oposició al govern. Si es vol, un focus prioritari o absolut en el debat independentista/constitucionalista, i l'economia, en el que comporta com a política governamental, aparcada per temps millors.

En els mitjans de comunicació catalans, i també en les tertúlies domèstiques, l'economia busca, de tant en tant, un foradet per fer-se un lloc dins el perllongat i aclaparador domini del debat del procés (que inclou elucubracions econòmiques, però només per influir el camp contrari). Val la pena recordar la conjuntura en la què encara vivim i que tant poca atenció mereix a casa nostra: una irregular i delicada recuperació plena d'obstacles, i molt més conjuntural que estructural. En aquesta situació, l'estabilitat i la confiança haurien de ser part essencial del moment econòmic i, contràriament, estan en perill. Per una banda, usant i abusant de les amenaces econòmiques per tractar de justificar l'immobilisme, en un absurd intent de tancar el tema sense compensacions per als rivals. Per l'altra, amb les promeses utòpiques de vida millor en un futur sense la càrrega de la mal entesa solidaritat, i fent abstracció dels costos de transició i dels efectes ja palpables generats per la incertesa.

Ara tenim al davant la següent etapa, les eleccions generals, amb una certa esperança d'un resultat que faciliti un acord. Els primers moviments, però, més aviat ens fan dubtar que puguin ser determinants i que clarifiquin el panorama. Si aquest fos el cas, ens trobaríem davant d'un parèntesi amb perspectives de durada indeterminada que una economia convalescent no es podrà permetre. Què podem fer? Estar-nos de braços plegats i esperar l'improbable? Les alternatives són limitades però convindria pactar (aquesta paraula se'm dispara del teclat i l'he de retenir a la força!) uns mínims. Aquí va una proposta, utòpica però descriptiva:

Primer, convindria retallar terminis. Caldria consensuar i arribar a un compromís de data límit, abans de la qual les parts s'haurien de comprometre a trobar un acord ampli, ja que més enllà d'aquesta data el país no podria aguantar indemne sense comprometre gaire seriosament el nostre futur col·lectiu. Ja entenc que per fixar-la cal voluntat i ganes d'asseure's a parlar, però hi podria haver un tercer (segurament la Unió Europea) que forcés la fixació d'un calendari, sense establir ni influir sobre el tipus d'acord.

Pacte de no-agressió.

Segon, un pacte de no-agressió o, com a mínim, de conducció d'hostilitats. El dret internacional humanitari ha previst en el cas de conflictes que res tenen a veure en gravetat amb el que ens ocupa, base jurídica àmplia per regular, limitar i emmarcar els efectes de la guerra i protegir-ne les víctimes. Les convencions de Ginebra i el dret de l'Haia són les fonts principals. L'economia catalana, que és com dir l'obtenció de revinguts per als seus ciutadans, es podria protegir de les eventualitats del debat sobiranista i de les conseqüències amb una declaració inequívoca d'una àmplia majoria del Parlament compromès a donar continuïtat al nostre marc jurídic i fiscal, en particular el que regeix l'activitat empresarial i econòmica. Seria, si més no, una demostració de civilitat.

Finalment, i ja posats en aquest desideràtum argumental, un compromís de diàleg en aquest desert de sordesa i mutisme.

No puc amagar que aquestes propostes de mínims per protegir o “encerclar sanitàriament” l'economia catalana són d'un utopisme alt. Tracto de reflectir, en plantejar-ho així, el risc latent que tenim, no tant del mateix immobilisme –que existeix-, o de la incertesa d'una solució d'independència, -que també-, sinó -més important- que la manca d'acord vagi enquistant l'economia del país. Encara estem lluny d'aquesta situació, però amb posicions tan distants no es pot descartar. Això faria mal a tothom, però especialment a qui ja ha patit i pateix més les conseqüències de la crisi i de la nostra (sud d'Europa) incapacitat per oferir un model més adaptat als temps i a la globalització. Tenim una generació jove, de menys de 35 anys, en què un 70% dels pobrament formats no té feina. No està perduda definitivament, però no hi podem jugar. Ni que fos per protegir els més perjudicats, una mínima acotació en terminis i en l'abast del que puguem regirar ja seria alguna cosa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.