Opinió

Efecte 27-S: el risc d'oblidar la recuperació econòmica

Els primers moviments, però, més aviat ens fan dubtar que puguin ser determinants i que clarifiquin el panorama.
Si aquest fos el cas, ens trobaríem davant d'un parèntesi amb perspectives de durada indeterminada que una economia convalescent no es podrà permetre

El pas­sat diu­menge es va cloure una etapa (o fou només una meta volant?) d'aquesta inter­mi­na­ble volta ciclista del procés sobi­ra­nista català. Malau­ra­da­ment, l'esprint va ser molt dis­pu­tat i amb un resul­tat ajus­tat. No hi havia photo finish i, per tant, les elec­ci­ons o ple­bis­cit no han ser­vit ni tan sols per pro­cla­mar un gua­nya­dor par­cial que hagués acla­rit una mica la clas­si­fi­cació gene­ral de cara a la resta de la cursa. Encara se sen­ten dis­cus­si­ons, entre els par­ti­da­ris d'uns i dels altres, sobre qui va arri­bar pri­mer. I és que o no s'havien posat d'acord en les regles o les han vol­gut can­viat tot just aca­bada l'etapa.

En defi­ni­tiva, tot sem­bla indi­car que tenim com­pe­tició per estona i en el ter­reny de la situ­ació del país això con­ti­nuarà impli­cant molta política o poli­ti­que­ria, i molt poc govern i opo­sició al govern. Si es vol, un focus pri­o­ri­tari o abso­lut en el debat inde­pen­den­tista/cons­ti­tu­ci­o­na­lista, i l'eco­no­mia, en el que com­porta com a política gover­na­men­tal, apar­cada per temps millors.

En els mit­jans de comu­ni­cació cata­lans, i també en les tertúlies domèsti­ques, l'eco­no­mia busca, de tant en tant, un fora­det per fer-se un lloc dins el per­llon­gat i acla­pa­ra­dor domini del debat del procés (que inclou elu­cu­bra­ci­ons econòmiques, però només per influir el camp con­trari). Val la pena recor­dar la con­jun­tura en la què encara vivim i que tant poca atenció mereix a casa nos­tra: una irre­gu­lar i deli­cada recu­pe­ració plena d'obs­ta­cles, i molt més con­jun­tu­ral que estruc­tu­ral. En aquesta situ­ació, l'esta­bi­li­tat i la con­fiança hau­rien de ser part essen­cial del moment econòmic i, contrària­ment, estan en perill. Per una banda, usant i abu­sant de les ame­na­ces econòmiques per trac­tar de jus­ti­fi­car l'immo­bi­lisme, en un absurd intent de tan­car el tema sense com­pen­sa­ci­ons per als rivals. Per l'altra, amb les pro­me­ses utòpiques de vida millor en un futur sense la càrrega de la mal entesa soli­da­ri­tat, i fent abs­tracció dels cos­tos de tran­sició i dels efec­tes ja pal­pa­bles gene­rats per la incer­tesa.

Ara tenim al davant la següent etapa, les elec­ci­ons gene­rals, amb una certa espe­rança d'un resul­tat que faci­liti un acord. Els pri­mers movi­ments, però, més aviat ens fan dub­tar que puguin ser deter­mi­nants i que cla­ri­fi­quin el pano­rama. Si aquest fos el cas, ens tro­baríem davant d'un parèntesi amb pers­pec­ti­ves de durada inde­ter­mi­nada que una eco­no­mia con­va­les­cent no es podrà per­me­tre. Què podem fer? Estar-nos de braços ple­gats i espe­rar l'impro­ba­ble? Les alter­na­ti­ves són limi­ta­des però con­vin­dria pac­tar (aquesta paraula se'm dis­para del teclat i l'he de rete­nir a la força!) uns mínims. Aquí va una pro­posta, utòpica però des­crip­tiva:

Pri­mer, con­vin­dria reta­llar ter­mi­nis. Cal­dria con­sen­suar i arri­bar a un com­promís de data límit, abans de la qual les parts s'hau­rien de com­pro­me­tre a tro­bar un acord ampli, ja que més enllà d'aquesta data el país no podria aguan­tar indemne sense com­pro­me­tre gaire seri­o­sa­ment el nos­tre futur col·lec­tiu. Ja entenc que per fixar-la cal volun­tat i ganes d'asseure's a par­lar, però hi podria haver un ter­cer (segu­ra­ment la Unió Euro­pea) que forcés la fixació d'un calen­dari, sense esta­blir ni influir sobre el tipus d'acord.

Pacte de no-agressió.

Segon, un pacte de no-agressió o, com a mínim, de con­ducció d'hos­ti­li­tats. El dret inter­na­ci­o­nal huma­ni­tari ha pre­vist en el cas de con­flic­tes que res tenen a veure en gra­ve­tat amb el que ens ocupa, base jurídica àmplia per regu­lar, limi­tar i emmar­car els efec­tes de la guerra i pro­te­gir-ne les vícti­mes. Les con­ven­ci­ons de Gine­bra i el dret de l'Haia són les fonts prin­ci­pals. L'eco­no­mia cata­lana, que és com dir l'obtenció de revin­guts per als seus ciu­ta­dans, es podria pro­te­gir de les even­tu­a­li­tats del debat sobi­ra­nista i de les con­seqüències amb una decla­ració inequívoca d'una àmplia majo­ria del Par­la­ment com­promès a donar con­tinuïtat al nos­tre marc jurídic i fis­cal, en par­ti­cu­lar el que regeix l'acti­vi­tat empre­sa­rial i econòmica. Seria, si més no, una demos­tració de civi­li­tat.

Final­ment, i ja posats en aquest desi­deràtum argu­men­tal, un com­promís de diàleg en aquest desert de sor­desa i mutisme.

No puc ama­gar que aques­tes pro­pos­tes de mínims per pro­te­gir o “encer­clar sanitària­ment” l'eco­no­mia cata­lana són d'un uto­pisme alt. Tracto de reflec­tir, en plan­te­jar-ho així, el risc latent que tenim, no tant del mateix immo­bi­lisme –que exis­teix-, o de la incer­tesa d'una solució d'inde­pendència, -que també-, sinó -més impor­tant- que la manca d'acord vagi enquis­tant l'eco­no­mia del país. Encara estem lluny d'aquesta situ­ació, però amb posi­ci­ons tan dis­tants no es pot des­car­tar. Això faria mal a tot­hom, però espe­ci­al­ment a qui ja ha patit i pateix més les con­seqüències de la crisi i de la nos­tra (sud d'Europa) inca­pa­ci­tat per ofe­rir un model més adap­tat als temps i a la glo­ba­lit­zació. Tenim una gene­ració jove, de menys de 35 anys, en què un 70% dels pobra­ment for­mats no té feina. No està per­duda defi­ni­ti­va­ment, però no hi podem jugar. Ni que fos per pro­te­gir els més per­ju­di­cats, una mínima aco­tació en ter­mi­nis i en l'abast del que puguem regi­rar ja seria alguna cosa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.