El model econòmic definit, el 1816, com a “sistema modern” per Eudald Jaumeandreu, primer titular dels ensenyaments d'economia a la Junta de Comerç de Barcelona, ha tingut, a Europa i Amèrica del Nord (i Austràlia) un èxit considerable. És el model que estableix que “el veritable estímul per al creixement de la població (és) la indústria activa”, car “els particulars fabriquen a menys cost que els governs”. Però, així i tot, el govern, l'estat propi, “pot facilitar la producció”.

Els governs poden finançar les primeres fases d'alguns processos d'innovació. Poden contribuir també a orientar molts dels consums públics, i són presents en la configuració de les diverses rendes.

Començem pels salaris. Jaumeandreu els defineix, com David Ricardo, com “el que cal per mantenir-se” al nivell de subsistència de l'assalariat i la seva família, “proporcionat a les seves necessitats”.

Però, quan es pregunta “calen baixos salaris?”, la resposta és: “Ni els salaris mòdics estimulen el treball, ni el seu alt preu el destorba, ja que l'home s'anima més al treball quan se li ofereix un millor salari.”

En el cas de baixada dels salaris, però, el govern, escriu, ha d'actuar. Com? Si la baixada és accidental, n'hi haurà prou “donant ajuts pecuniaris” als desocupats. Si és duradora, “el veritable remei és donar ocupació nova als braços, fomentar altres sectors de la indústria, obrir canals, netejar ports, etc.”

Un govern liberal, doncs, que rep l'encàrrec d'explorar nous sectors d'activitat, finançar obres públiques generadores d'ocupació. I que ha de pagar bé als seus propis funcionaris. Per dues raons : 1) “els béns que procura un home capaç i il·lustrat a la nació exigeixen una recompensa major”, 2) “el mèrit, la probitat i integritat mai es trobaran a baix preu”.

Seguim per la remuneració del diner, pels tipus d'interès. Aquí Jaumeandreu és, també, taxatiu: “és necessari, llegim, que el govern fixi el interès legal”. La raó és simple: l'interès “podria ser tan exorbitant que fos impossible per a les classes productives”.