És una paradoxa que l'atzar m'hagi designat president d'edat d'aquesta cambra

quan el nostre grup parlamentari no hi ha volgut ocupar cap lloc. No me'n queixo: l'atzar és arbitrari, però no frívol: vaig néixer una matinada dels Sants Innocents i aquí estic. En aquesta mesa tenim Gerard Gómez del Moral i Fuster i Joan Giner i Miguélez, que procedeixen de famílies d'Aragó i Catalunya, de Saldes, de San Félix de la Vega, jo..., de Tavernes de Valldigna; jo mateix sóc fill de Cartagenera i de Valderrubio.

Trobar-nos aquí potser també és un producte de l'atzar, però també és producte de la voluntat de pertinença i del país que ens ha tocat viure, la seva cultura, la seva història i la seva llengua, i que podria servir d'exemple, segurament, a l'Europa actual, incapaç d'aixoplugar els damnats de la terra com mereixen.

Més paradoxal encara –i molt menys innocent– és que jo formi part de la generació independentista que va organitzar el Comitè Català contra la Constitució Espanyola del 1978, perquè no va significar una ruptura amb el franquisme sinó la seva impunitat; perquè no va sorgir d'un procés constituent popular, sinó que va ser elaborada des de dalt; perquè no reconeixia Catalunya com a nació; i perquè mantenia els privilegis econòmics i de classe, les mateixes forces d'ordre públic, l'exèrcit, i la judicatura del franquisme.

I ens vam oposar a l'Estatut de Sau perquè emanava d'aquella Constitució i, en conseqüència, vam demanar una abstenció activa en les eleccions autonòmiques del 1980. La radicalitat independentista tenia un preu; el vam pagar amb persecució i soledat. Vam resistir mentre les institucions miraven cap a una altra banda, el 1981 i el 1992, i no oblidem Guillem Agulló.

Vam treballar des de la base, vam ser perseverants i vam poder enllaçar amb la creació d'un moviment de masses democràtic, pacífic, i sostingut, que va començar amb la Plataforma pel Dret de Decidir el 2006, i va continuar amb les consultes per la independència entre el 2009 i el 2011, amb la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb la fundació de l'Assemblea Nacional de Catalunya, amb les diades dels últims anys, i amb la consulta del 9 de novembre del 2014. Un país de carrer, que s'ha expressat amb tantes marees verdes, grogues o blanques, amb tantes vagues generals, amb tantes propostes i protestes arreu dels Països Catalans. Un país que ja hi és. La composició d'aquesta cambra n'és el fruit per acció, amb una majoria independentista, i per reacció, amb una nova minoria a l'oposició.

L'última, i més important de les paradoxes, és que disposem d'una majoria independentista al si d'un ordre juridicopolític que li nega tota capacitat de realitzar el mandat democràtic de la ciutadania que l'ha votat. La tasca principal d'aquest Parlament serà la de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha conferit la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat, i la justícia social per al nostre poble. Perquè fa molt de temps que els moviments pels drets socials, nacionals i civils, el teixit associatiu, estan constituint un model per a un nou país, on caldrà establir una nova i distinta relació entre continuïtats i ruptures, entre el carrer i les institucions, entre les estructures socials i la vida moral, entre la trama constitucional i les seves bases materials.

Aquest Parlament, que està essent contemplat arreu del món, també serà l'escenari de l'embat entre democràcia i règim davant d'aquest món que ens contempla. S'ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no en som l'alternativa, sinó l'alteritat. Una alteritat que no se'ns vol reconèixer. Una alteritat que no està restringida a la utopia o al record, sinó que és concreta i factible, i necessària. Ja no ens acontenta el pinso: volem sortir de la gàbia. No canviar-la, sinó fugir-hi. No volem les molles, que diria Ovidi Montllor, és temps del pa sencer.

La majoria independentista d'aquesta cambra n'és la garantia. I el Parlament és un dels llocs on s'ha de construir políticament aquesta alteritat. Però no oblidem que també hi ha una alteritat que afecta la majoria i una alteritat que afecta les minories. El problema del pa i del treball afecta la majoria. El problema de les retallades i les creixents desigualtats afecta la majoria. El problema del patriarcat ens afecta a tots, encara que colpegi les dones. El problema de la salut afecta la majoria. El problema de l'escola afecta la majoria. El problema de la cultura afecta la majoria. El problema ecològic ens afecta a totes i a tots. Però, en canvi, afecten la minoria, i els seus interessos, les privatitzacions, els rescats bancaris o la corrupció.

Som un sol poble, certament, però divers, plural i complex, amb unes desigualtats i exclusions per raons de classe, d'origen, de gènere, o de creences, que són ja intolerables, vergonyoses. Aquest hivern, senyors diputats i senyores diputades, hi haurà milers de famílies que no podran pagar la llar, els aliments, els serveis mínims; hi haurà infants desnodrits i gent gran desatesa. Cap govern sorgit d'aquest Parlament no guanyarà la legitimitat si no aplica les mesures indispensables per pal·liar-ho. No es pot fallar a la llibertat política d'aquest poble, perquè no es pot fallar a la justícia social per a la seva gent. Però amb els pobres no s'han de fer experiments: si les institucions han d'aplicar plans d'emergència sóc... són ells, els pobres, que han de participar-hi i tenir-ne el control.

Que cap mare de família necessitada no hagi de dir, com la portera de palau més famosa de la literatura catalana, la immortal Secundina: “Talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera.”

Són temps de llibertat i és temps de justícia. Visca la terra!