Sí, és el títol d'una pel·li: Amanece, que no es poco (José Luís Cuerda, 1989). El seu argument s'enquadraria dins del surrealisme; i el seu títol ho diu gairebé tot. Penso que avui –també ahir i demà fins al 20-D– Espanya es troba en una situació en què surt el sol cada dia, que no és poc, sinó bastant.

Números i xifres que es retorcen i es repliquen segons els qui els manegen i proclamen quan pretenen justificar la seva particular visió d'una realitat enquistada com si fos efímera mentre es passa per sobre d'aspectes immutables.

Realitat: encara acceptant que Espanya creixi aquest any el que el govern ha proclamat que creixerà, s'haurà de dedicar tot aquest augment de PIB a pagar els interessos del seu deute.

Realitat: encara creient que Espanya hagi de créixer tot el que aquest govern diu que creixerà, l'any que ve s'haurà de buscar sota les pedres per complir el compromís de dèficit, i ja no hi haurà més pròrrogues.

Realitat: el 2015, amb cinc processos electorals, ha estat un any fictici en què els polítics han volgut fer-se moltes fotos tallant cintes, però enuns quants anys no tornarà a haver-hi eleccions, per la qual cosa quan hagi passat Nadal totes els gestos haguts fins llavors desapareixeran.

Realitat: el govern està venent la imatge que tot és genial i que així seguirà; l'oposició amaga, però, rebobinin: a quants polítics no connectats amb el govern els han sentit dir parlar de pobresa, subocupació i exclusió?A molt, molt pocs.

Recolzat en un petroli regalat, en un euro més que barat i en uns tipus d'interès absurdament baixos i ignorant la bretxa que s'està creant entre els qui no i els qui volen somiar que sí, el PIB espanyol ha augmentat sense base, depenent de l'exterior i mantenint un deute impagable.

Estem seguint un corriol i això és al que es pot aspirar: a dir cada dia que ha sortit el sol i que no és poc.