DE MEMÒRIA
Obrers catalans a Xicago (1892)
Els comissionats dirigiran la seva atenció a conèixer el grau de competitivitat de l'economia dels Estats Units . La conclusió a què arriben és diàfana: “Avui (1892) Nord-amèrica pot ésser lliurecanvista en matèria de grans, de cotons i d'altres matèries primeres”. Ara bé, “no pot ser-ho en activitats transformadores, perquè encara és per sota d'anglesos, alemanys, belgues i francesos”
El 1892, la Diputació de Barcelona, fent una de les funcions d' “estructura d'estat”, va finançar un viatge d'estudi a una comissió obrera catalana a l'Exposició Universal de Chicago. La comissió estava formada per tres treballadors de la indústria cotonera (Josep Blavia Daga, Pere Elias Canut i Esteve Vidal Ribas), dos de la indústria llanera (Francesc Giralt Serrà i Joan Mestres Pous) i dos comissionats agregats (Josep Pàmias Granell i Antoni Vallés Masferrer). La lectura de l'informe que va elaborar aquesta comissió és absolutament aconsellable, car és possible anar-ne traient idees i informacions d'un interès gens secundari.
Anem a pams. Els comissionats dirigiran la seva atenció a conèixer el grau de competitivitat de l'economia dels Estats Units . La conclusió a què arriben és diàfana: “Avui (1892) Nord-amèrica pot ésser lliurecanvista en matèria de grans, de cotons i d'altres matèries primeres.” Ara bé, “no pot ser-ho en activitats transformadores, perquè encara és per sota d'anglesos, alemanys, belgues i francesos”. La conclusió és clara: li cal un proteccionisme calculat. Els obrers catalans a Chicago descobrien que la república més democràtica del món, i la més dinàmica econòmicament, era selectivament proteccionista. Protegia els sectors industrials en els quals les economies europees oferien productes millors. A part, en diferents punts de l'informe català es presentava (en general, elogiosament) el conjunt i alguns detalls dels “228 expositors espanyols de manufactures, màquines i electricitat”. Tot i que el llistó era molt alt, els comissionats descobrien l'alta qualitat d'alguns dels productes presentats i guardonats, que eren, en general, catalans. La comissió destacava: les catifes i els tapissos de la casa Sert, les panes de Güell, les teles d'estam de Ferrer i Vidal, la llenceria Tolrà, els filats de cànem i de lli de Marquès i Caralt, i de Godó, les holandes de Castañé i Masriera, els domassos de Fàbregas i Rafart, i de Serra, les llanes de Dalmau Sanromà, els hules de Rovira, els teixits de pita de Mas, les blondes de Fité. I, fora del món del tèxtil: els mosaics de Butsems, els mobles de Tayà, els cristalls gravats d'Amigó, les edicions de Montaner i Simon, Espasa, i Bastinos. Més els projectes de “l'enginyer Pere Garcia Fària”.
En resum: els obrers catalans de 1892 –i els de dècades següents- trobaven arguments per admirar la indústria catalana.
Les diputacions
Les diputacions provincials espanyoles van ser un producte de les revolucions liberals del segle XIX. Van ser creades per les Corts reunides a la ciutat de Cadis el 1812, pels diputats del regne d'Espanya seguint el model dels departaments de la Revolució francesa. Van anar esdevenint progressivament, i en alguns casos (pocs, però significatius), el suport a iniciatives importants. Com el finançament d'un viatge a l'Exposició Universal de Chicago de 1892 que va fer la Diputació de Barcelona.