La idea de “poder compensador” de l'economista canadenc/nord-americà John K. Galbraith ha anat bé per explicar com la lenta desconstrucció (iniciada, a Europa, als segles XIII-XIV) del sistema feudal per part dels homes i les empreses del capitalisme comercial naixent no va ésser un fracàs. Si la dinàmica d'aquestes empreses europees dedicades a la navegació i el gran comerç amb el suport de les drassanes, les llotges i les marines de guerra de cada estat no haguessin tingut poders compensadors, el resultat hauria estat dramàtic (com sempre que es produeix la combinació benefici i violència bèl·lica).

Escrivint sobre el capitalisme industrial americà dels anys 1950 perillosament dominat per les grans empreses, Galbraith descobria que els poders compensadors capaços de reequilibrar el sistema eren, a més dels sindicats, les mútues, les caixes cooperatives, les associacions d'usuaris i consumidors, les unions civicoesportives, les federacions veïnals. Però, abans, a l'Europa del capitalisme comercial, els poders compensadors havien estat uns altres.

Mirem-ne uns quants exemples. D'entrada, unes institucions publicoprivades, localitzades en punts molt diversos de la Mediterrània i de l'Europa atlàntica, amb una gran diversitat de funcions pont: els Consolats de Mar (veg. L'Econòmic, 7-12-2013). Però n'hi ha d'altres. Per exemple, una organització dedicada als rescats dels captius retinguts/segrestats en els conflictes bèl·lics, una organització ideada pel comerciant Pere Nolasc destinada a esdevenir icònica: l'orde de la Mercè. Una orde finalment religiosa de llarga trajectòria, amb arrelament especial a les terres de la Corona de Catalunya-Aragó i a la ciutat de Barcelona (on va ésser fundada, el 1218).

També farien les funcions de poders compensadors els hospitals i les cases de misericòrdia. Unes organitzacions que serien proposades per figures tan destacades com ara Miquel de Giginta i Gaspar Sala (veg. L'Econòmic, 21-5-2015). Les iniciatives podien ser molt diverses. Ara, el suport del que avui en diem sector públic, i de l'Església, era imprescindible. Per exemple, el gran Hospital de la Santa Creu de Barcelona fou, el 1401, una fusió de 6 petits hospitals privats i religiosos que generà una innovadora organització hospitalària (amb, per primera vegada, metges interns) amb una fórmula fundacional original: seria mig municipal (del Consell de Cent de la república urbana de Barcelona) mig eclesial (del Bisbat de la diòcesi de l'àrea de Barcelona).

Pel que fa a la qüestió bàsica de la seguretat ciutadana en l'era de l'ascens del capitalisme, també hi ha, en el cas català, una aportació original que, després, s'exportarà a altres latituds: els Mossos d'Esquadra. Dits, d'entrada, popularment, mossos d'en Veciana, que era el nom del seu primer organitzador. Els Mossos van començar, en el primer terç del segle XVIII, com una organització/empresa privada (presidida, això sí, pel capità general de la regió militar catalana), que, per les innovacions que introduïa i sobretot per la qualitat del seu treball, ha arribat, tot i els entrebancs de les dictadures del 1923 i el 1939, al segle XXI.