“Catalunya ha de sanejar l'administració espanyola, exigint en les seves oficines, públiques o privades, la més rigorosa moralitat”, declarava, al 1887, l'enginyer Pau Sans i Guitart, directiu de Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF), en nom de l'associació Lliga de Catalunya. I afegia: “Catalunya, amb son exemple, arrossegarà les simpaties d'altres regions que, com ella, desitgin el benestar per medi del treball i l'economia i, entre totes, podran fer una campanya ferma i segura per la regeneració total d'Espanya.” Aquests bons propòsits (que segueixen per a una part de la població catalana del segle XXI) eren precedits, però, d'observacions més realistes. Per exemple, que Catalunya té “un present ple de vida i d'activitat, i d'empreses mercantils i industrials, que són exòtiques i fins antipàtiques a les demés regions espanyoles.”

Pau Sans havia treballat, amb TBF abans, a Saragossa, i havia anat elaborant unes tesis contundents. Davant del miratge del lliure comerç i atesa la pobresa de les terres d'Espanya, deia que l'única sortida era l'enginy i el treball industrial: “Hemos de agudizar nuestro ingenio para suplir con el trabajo y la industria la aridez de nuestros campos.” Aquest enginy es basava en el capital humà: “El capital intelectual de un país es por si solo uno de los resortes más poderosos de su prosperidad.” A la Saragossa de 1867 un 90% de la població no sabia llegir ni escriure. I als grans centres de població hi havia: 1) “la codicia del capitalista” i 2) “la relajación del obrero, que de un salto pasa de la miseria a la esplendidez, sin haber vencido la valla de su educación”.

En aquests mateixos anys, un altre enginyer català, Eduard Maristany i Gibert, també de TBF (i, després, de Madrid-Saragossa-Alacant), esdevindria un altre exemple d'executiu de gran empresa que dedica una part del seu temps a escriure. Per exemple, un monumental tractat de construcció de túnels ferroviaris en diversos volums: El túnel de Argentona (1891-92).

Des de l'òptica econòmica, però, el interès de Maristany rau, sobretot, en el seu assaig sobre l'economia nord-americana: Impresiones de un viaje por los Estados Unidos (1905). Segons Maristany, l'èxit dels Estats Units es basa en les inversions en infraestructures de transport (els ferrocarrils) i, coincidint amb Pau Sans, en les inversions en educació. Harvard tenia uns 500 professors i 6.000 estudiants. Amb un pressupost superior al del Ministeri d'Instrucció Pública espanyol.

L'aposta regeneracionista dels directius catalans de 1887-1905 passaria per obrir túnels per a la comunicació i els coneixements. I, alhora, per una curiosa reivindicació de la revolució cantonalista de 1873, la d'Alcoi i de Cartagena. Segons Sans, “en el fondo del cantonalismo, o, por mejor decir, de la autonomía de las províncias –ejercida esta en el sentido puramente administrativo- había un poderoso medio para el pronto y eficaz desarrollo de la riqueza”. Els enginyers economistes, a favor del cantonalisme “purament administratiu”.