Sense que sigui exhaustiva, una llista aproximativa als problemes de l'economia espanyola podria ser aquesta:

-Una estructura de PIB sustentada en el mitjà i baix valor afegit i amb un molt baix nivell de R+D+I+d (Recerca+desenvolupament+innovació+disseny).

-Un model productiu intensiu en factor treball d'una qualificació real requerida mitjana reduïda.

-Una baixa productivitat per persona ocupada. A Espanya, la productivitat per hora treballada és reduïda: mentre que, de mitjana, en cada hora treballada a Espanya es generen 32,1 euros, a Noruega se'n generen 69,6; a Dinamarca, 57,4; 45,8 a Holanda; 45,6 a França… A Espanya la competitivitat avui s'aconsegueix i/o augmenta acomiadant treballadors, reduint costos salarials i recorrent a la ocupació a temps parcial.

-Un creixement desequilibrat i esbiaixat. El creixement econòmic a Espanya, ni és uniforme ni general: al costat dels 31.004 euros a què ascendeix el PIB pc de Madrid, o els 29.683 del d'Euskadi, conviuen els 18.307 de Castella-la Manxa i els 15.752 d'Extremadura. L'anterior va acompanyat d'un fet que reflecteix la realitat econòmica espanyola. Igualant a 100 el PIB pc mitjà de la UE 28, el d'Espanya aconseguiria un valor de 93; el de França, de 107; 130 el d'Holanda, i per anar més enllà de la UE, 179 el de Noruega. La realitat econòmica espanyola és un cercle viciós del qual, tal vegada, sigui impossible sortir.

-Un deute total impagable que origina uns interessos que drenen recursos a altres usos necessaris o imprescindibles. Espanya té un deute total que supera els 3 bilions d'euros, dels quals aproximadament la meitat estan en mans d'inversors estrangers. D'aquests 3 bilions, un terç correspon al deute públic, de tal manera que els interessos d'aquest deute és la tercera partida del pressupost de despeses: uns 33 mm€.

-Una taxa d'activitat reduïda. Espanya té una baixíssima taxa d'activitat: el 59%. En comparació, Dinamarca i Holanda la tenen del 65% i Suècia, del 64%. Una reduïda taxa d'activitat implica que no totes les persones que podrien treballar desitgen fer-ho. Però una reduïda taxa d'activitat implica també que ho és la població activa, per la qual cosa la taxa de desocupació queda influïda per la taxa d'activitat. Poden imaginar la taxa de desocupació que tindria Espanya si la seva taxa d'activitat anés com la de Dinamarca o Holanda?

-Una oferta de treball molt superior a la demanda de treball existent. Espanya: 22% d'atur, 15% estimat de subocupació, el 64% dels aturats fa més de dos anys que estan sense treball, i això amb la taxa d'activitat que Espanya té. El problema és simple: no hi ha demanda de treball per absorbir la població activa existent, per la qual cosa Espanya està condemnada a tenir una taxa de desocupació estructural molt, molt elevada: d'entre el 16% i el 20%, segons diferents estimacions, quan la situació econòmica s'estabilitzi i la volatilitat caigui una vegada la crisi hagi conclòs.

-Uns compromisos de dèficit que es demostren incompatibles amb la realitat. Què succeeix amb els comptes públics d'Espanya? Doncs una cosa tan senzilla com que els ingressos són menors que les despeses. Augmentar ingressos? Això s'aconsegueix, o bé amb una major recaptació provinent d'una major activitat, o bé augmentant tipus impositius, o bé perseguint el frau fiscal, o bé amb una combinació de les tres vies anteriors. Però augmentar els ingressos té conseqüències en la competitivitat espanyola basada en els costos; el que queda és la retallada de la despesa pública.

-Una Seguretat Social insostenible. Espanya va arribar molt tard al model de protecció social: en la dècada de 1980, i quan va arribar va trigar a universalitzar-lo. Avui a Espanya la Seguretat Social es nodreix de les aportacions que empreses i treballadors realitzen, per això el problema és doble: ingressos insuficients i creixents despeses. Al pressupost d'ingressos corresponent al 2015, el govern va pressupostar un creixement del 6,18% en els ingressos de la Seguretat Social l'any; no obstant això, el 30 de setembre tan sols havien crescut l'1,08%; en el pressupost del 2016 el govern ha anat més enllà i ha previst un augment dels ingressos de la Seguretat Social del 6,7%. Per la qual cosa, quan s'esgoti la caixa de reserva de les pensions…

-Una part de la població que o bé ja es troba exclosa, o tendeix acceleradament cap a l'exclusió. Actualment a Espanya la riquesa es distribueix així: el 10% de la població controla el 88% de la riquesa i el 90% de la població controla el 12%. La cosa es complica quan a les dades anteriors s'hi afegeix la taxa d'exclusió social, la taxa que a Espanya aconsegueix un nivell del 29,2%. Amb una desocupació de rècord, amb una subocupació galopant, amb uns salaris congelats després de les caigudes experimentades en els anys passats, i amb una legislació fiscal que no afavoreix l'augment de la pressió fiscal entre les rendes altes ni la persecució intensa del frau fiscal, la situació d'amplis col·lectius és veritablement preocupant.

-Una administració territorial que no respon en absolut a qüestions econòmiques ni a raons tècniques. El finançament de les comunitats autònomes, segons el que es disposa en la LOFCA, lluny d'analitzar la viabilitat econòmica de les comunitats abans de crear-les i les possibilitats que poguessin finançar les competències que se'ls volia transferir, va establir un sistema pel qual les comunitats que més PIB generaven i amb major PIB potencial, més els era detret per l'Agència Tributària i lliurat a les que menys generaven i menor potencial tenien. I així seguim.

-Un sistema fiscal pervers que combina una pressió fiscal reduïda amb un nivell de frau fiscal molt elevat que, com a conseqüència, origina una crònica insuficiència recaptatòria en un entorn d'un molt elevat nivell d'economia submergida.

-La dependència, de les previsions governamentals, de factors sobre els quals Espanya no pot influir gens: baixos preus del petroli, tipus d'interès molt reduïts, depreciació de l'euro. Quant durarà tot això?

Penso que solucions a la situació en la qual Espanya es troba no existeixen. És a dir, no hi ha solucions, però alguns possibles pal·liatius sí que es podrien aplicar. Una llista no exhaustiva podria ser:

Portar fins als seus extrems la col·laboració internacional, no només europea, a fi de coordinar mesures i polítiques econòmiques i socials. Penso que el govern que surti de les eleccions del 20-D, tingui el color que tingui i estigui compost per les cares per les quals estigui compost, ha de tenir com a tasca prioritària promoure la cooperació amb altres economies.

-Redefinició de l'administració territorial. L'actual divisió d'Espanya en regions ha de modificar-se potenciant les zones amb projecció (i modificant perímetres regionals) i reestatalitzant competències d'aquelles regions que no puguin sostenir-les. Paral·lelament penso que hauria de produir-se una agrupació de municipis en els casos en què tal agrupació sigui beneficiosa.

-Afavorir la formació de clústers viables. Es troba íntimament lligada a l'anterior. El gran avantatge dels clústers és la generació d'economies d'escala i de sinergies, creant nuclis d'atracció de companyies que es complementen.

-Abans d'efectuar retallades o reduccions de despesa pública, analitzar si el que ara s'està gastant s'està gastant bé.

-Priorització de les despeses i de la inversió a realitzar, atenent tant a activitats com a zones i en funció de les tornades que generessin de manera que tots dos s'optimitzin.

-Durant aquesta fase d'ajust/salvació les contribucions fiscals han d'estar en funció de la capacitat real de pagament. Les qüestions fiscals són avui molt complexes perquè les corresponents a les grans fortunes, als grans patrimonis, a les grans companyies no són nacionals, sinó internacionals en disposar d'una panòplia d'eines que permeten reduir moltíssim la quota fiscal, i sempre movent-se en la més estricta legalitat.

-Decretar una amnistia fiscal sense peatges i amb oblit del passat a fi que aflori activitat submergida; posteriorment, persecució total del frau.

-Redefinició de la política fiscal. Penso que avui hauria d'eliminar-se la fiscalitat sobre els ingressos per posar l'accent de la imposició en la despesa atenent al tipus de bé o servei en el qual es gasta, i amb impostos negatius en els béns definits com a bàsics o de primera necessitat.

-Instauració de la renda bàsica. (La idea de renda bàsica a què em refereixo és el model que defineix el Dr. Daniel Raventós).

-Anàlisi de la capacitat real de pagament de països, empreses i famílies a fi de conèixer quins volums de deute són pagables i quins no, per, posteriorment, realitzar compensacions i quitances.

Recordeu: Espanya representa el 2% del PIB del planeta i el 10% de l'europeu. Molt poc no, absolutament gens pot fer Espanya per si sola, i més tenint en compte que l'activitat econòmica, com passa en altres països, es concentra en escassos llocs, en escasses companyies i en escasses persones.