Els termòmetres testificaven 5 graus ahir a les vuit del matí quan a la Carrera de San Jerónimo el cos policial que protegeix el Congrés va albirar a l'horitzó un escamot de ciclistes que avançava inexorablement cap a l'entrada principal de la cambra. “¡Eso, eso, eso, en bici al Congreso!”, cridaven els ciclistes, que vestien armilles de color verd ecològic i que tenien com a líder el diputat d'Equo Juancho López de Uralde. “Intentem posar de manifest que venim a treballar per a un model sostenible”, relatava López de Uralde mentre ell i els seus companys Rosa Martínez i Jorge Luis Bail baixaven de la bici i es treien el casc per inaugurar l'onzena legislatura al Congrés. A la porta, però, els agents van haver d'explicar als debutants ecologistes que la cambra baixa no és un magatzem de Decathlon i que no podien entrar amb les bicicletes a l'hemicicle i aparcar-les al costat del bust d'Emilio Castelar. L'ordre de recular i descendir al pàrquing per aparcar el vehicle als subterranis com si fos un cotxe oficial va ser només el primer xoc en què ahir la nova política es va estavellar contra la tradició.

La il·lusió no era ahir monopoli de l'ecologisme, perquè en una cambra de 350 escons hi havia 218 debutants, entre ells els 69 de Podem i els 40 de Ciutadans. Joan Baldoví (Compromís) fins i tot va ser aclamat per una orquestra vinguda de València.

La sorpresa de molts va ser que la democràcia espanyola no té cap norma que assigni seient a cada diputat, així que l'entrada a la cambra va ser com una funció amb entrades no numerades i en què el primer que arriba escull el seient. Sense regles, el Congrés aviat es va convertir en un ball de cadires en què els més matiners irrompien a les vuit del matí –la sessió s'iniciava a les deu!– per elegir la butaca. El més fetitxista va ser el líder de Ciutadans, Albert Rivera, que va anar directe a agafar la butaca que ocupava el líder socialcristià Josep Antoni Duran i Lleida, per donar la raó a Marshall McLuhan quan advertia que ”el mitjà és el missatge”.

Constituïda la mesa d'edat amb l'electe de més edat –María Teresa de Lara (PP), de 72 anys– i el més jove –la valenciana María Such (PSOE), de 25 anys i filla de l'històric Antoni Such–, ERC va descobrir que els havien usurpat els llocs de l'anterior legislatura. Resultat: els nou diputats d'ERC i els vuit de Democràcia i Llibertat van acabar en localitats de l'última fila que, en un teatre honrat, tindrien un preu amb un 75% de descompte per visibilitat reduïda.

Amb els diputats ja asseguts, el Congrés es va entregar a una cascada de votacions per elegir president i membres de la mesa. Però la falta d'emoció de saber ja que la tercera autoritat de l'Estat seria l'exlehendakari Patxi López va desviar totes les mirades als escons de Podem, on Carolina Bescansa sostenia el seu nadó embolcallat amb una manta i li donava el pit. Davant la imatge amb vocació d'icona, un debat sobre la maternitat s'encenia del no-res als passadissos, com si el nadó de Bescansa fos la primera preocupació dels enquestats del CIS. “Li he dit que al Congrés hi ha una guarderia perquè em fa pena. Un nen tan petitet, en un lloc tancat amb 400 persones i ella sense poder moure's...”, etzibava la popular Celia Villalobos, vicepresidenta del Congrés. “No calia fer-ho, hi ha moltes treballadores en aquest país que no ho poden fer”, censurava Carme Chacón, que va donar a llum sent ministre de Defensa. Chacón, que al seu dia va haver d'explicar que no esgotaria la baixa maternal, va relatar que ella acudia amb el nadó al Congrés però li donava el pit al despatx i sense exposar-lo als fotògrafs. “Per una foto no val la pena exposar un menor”, va dir Ana Oramas (Coalició Canària). “La majoria de mares treballadores no poden portar els nadons a la feina”, afirmava María González Veracruz (PSOE). “És lamentable instrumentalitzar els nens amb finalitats polítiques”, reprotxava el ministre de l'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz. Però la nova política no inventa res: el maig del 2012, la senadora Iolanda Pineda (PSC) ja va assistir a un ple amb el fill de dos mesos per exigir el vot telemàtic (com al Congrés) per a electes malalts o de baixa maternal, com era el seu cas.

Enmig dels retrets, Bescansa només va deixar el nadó en mans de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón quan havia de votar. Sabent que Patxi López guanyaria segur, un diputat fins i tot es va permetre votar per escrit en una papereta “el niño de Bescansa” com a nou president del Congrés.

A l'hora de jurar com a diputat, els de Podem deixaven obsoleta la vella rebel·lia del “sí, prometo” i competien en originalitat. “Prometo acatar aquesta Constitució i treballar per canviar-la. Mai més un país sense la seva gent i sense els seus pobles”, entonava Pablo Iglesias traduint-ho en la llengua de signes. “Per la justícia social i una Espanya nova, per la fraternitat entre els pobles [en català]”, cridava Íñigo Errejón. Els diputats de Podem eren corejats davant el Congrés amb un nou clam: “¡Que sí, que sí, que sí nos representan!”

L'originalitat, però, també tenia rúbrica catalana. “Prometo, per imperatiu legal, fins que tinguem la república catalana. Visca Catalunya lliure!”, cridava Gabriel Rufián (ERC). “Fins que tinguem la república catalana. Visca els Països Catalans!”, va dir el també republicà Joan Tardà. “Sí, prometo” va ser la fórmula de Francesc Homs. Finalitzada la sessió i ja a fora de l'hemicicle, els diputats d'ERC Joan Tardà i Teresa Jordà apareixien tristos. En una cambra on ara jurar el càrrec esdevé una reedició dels Jocs Florals i on un diputat és capaç de votar com a president del Congrés –tercera autoritat de l'Estat– “el niño de Bescansa”, els republicans van sentir ahir que una porció de la seva màgia ancestral també ha desconnectat. “Ja no som els frikis...”, ironitzava amb fingit desconsol la diputada Teresa Jordà.