Fa molts anys que dono classes de creativitat i em crida l'atenció que, en termes generals, la gent menys creativa és la que accepta menys la possibilitat de treballar i desenvolupar aquesta capacitat. Sembla com si la seva ment deliberada i racional provoqués que, més enllà d'aprofitar els seus punts forts, es produís un bloqueig d'aprenentatge respecte a les habilitats més espontànies, imaginatives i divergents. “Jo sóc així -semblen dir- i no canviaré.”

En efecte, hi ha resistències enormes a deixar anar la part més salvatge de la nostra ment. Potser hi ha gent, mal informada, que ho associa a temes parapsicològics o de dubtosa cientificitat. Res d'això. Les neurociències ens han confirmat i reconfirmat, per exemple, l'enorme pes que té en cadascú de nosaltres la ment inconscient. És com una espècie d'armari enorme on hi guardem, a vegades sense saber-ho, un munt de coses: records, informació, vivències, experiències... Accedir a aquest dipòsit i treure'n el millor és sens dubte una pràctica molt recomanable per a tothom que vulgui millorar la seva capacitat creativa i intel·lectual. Però això fa por. Per què?

En primer lloc, la rauxa espanta. Deixar-se anar, enfollir (encara que sigui una mica), perdre el control conscient de la realitat, etcètera, són coses que no fan gràcia. Vivim en l'engany que ho controlem tot, i això, científicament, és una falsedat. El nostre ego ens juga una mala passada, com en tantes altres coses: ens pensem que som el centre del món.

En segon lloc, l'entorn no ajuda. Com he dit moltes vegades, les empreses són massa serioses i no accepten jocs imaginatius i disruptius fàcilment. Sembla que, per por de fer el ridícul, ens costa molt anar pel cantó salvatge de la vida.

I en darrer lloc, la pressió pels resultats i l'eficàcia fa que molt sovint anem pel camí més fàcil i curt sense explorar altres possibilitats. És la tirania del dia a dia, dels beneficis, de l'anar per feina. La tirania de l'autoengany.