Mariano Rajoy acumula l'experiència intermitent d'haver protagonitzat tres debats d'investidura, dos com a replicant (el 2004 i el 2008), i un com a candidat (el 2011), així que ahir gràcies a la seva declinació va recuperar el paper que més ha interpretat: el de replicant. Amb la ironia que no es permet quan té el BOE a la mà, el president en funcions va oblidar unes hores que ho era i es va entregar a la demolició de l'acord de PSOE i Ciutadans que abandera Pedro Sánchez. Investit com a opositor, el primer que va fer Rajoy va ser citar el diccionari de la RAE: “Bluf: muntatge propagandístic per crear un prestigi que posteriorment es revela fals.” Citar una definició del diccionari i anunciar el vot en contra del candidat “fictici” Sánchez va fer posar dempeus els diputats del PP, que van ovacionar el líder que no recordaven tenir.

Com a president en funcions, Rajoy va violar les atribucions d'un govern interí i va dictar una nova assignatura a la llei Wert: el “bluf” del pacte PSOE-C's. “Els nens l'estudiaran a les escoles junt amb el Compromís de Casp”, va ridiculitzar Rajoy. Per mofar-se de la aprella Sánchez-Rivera, Rajoy fins i tot els va comparar amb l'acord sobre el tron de Castella del 1468 entre Enric IV i la seva germana Isabel davant el conjunt escultòric d'El Tiemblo (Àvila). “L'escenificació feia pensar que era una pàgina històrica de dimensions només comparables al Pacte dels Toros de Guisando”, va dir. I a la tribuna hi va pujar Sánchez per recordar-li la declinació. “Sóc aquí perquè vostè es va escapolir dient que jo ja tenia un acord amb Pablo Iglesias: quina ironia, els de Podem que vostè invocava són la seva última taula de salvació!”, va dir Sánchez. El líder del PSOE va acusar Rajoy de ser “el tap” que evita la renovació del PP. “Hi ha taps i hi ha El perro del hortelano”, va contraatacar Rajoy.

L'al·lusió de Sánchez a la pinça PP-Podem va ser el redoble de tambors que va precedir el debut a la tribuna del Congrés de Pablo Iglesias, que va recordar Salvador Puig Antich –afusellat ahir feia 42 anys– i els tirotejats el 3 de març del 1976 a Vitòria. Iglesias va fer saber a Sánchez que sovinteja males companyies pròpies d'una novel·la d'Anthony Burgess que Kubrick va portar al cine: “Vagi amb compte amb La taronja mecànica.” Iglesias fins i tot pateix per Sánchez quan és a Ferraz. “El pacte amb C's i PP té el suport de Felipe González, el que té el passat tacat de calç viva; guardi's d'ell”, prevenia el líder de Podem agitant els 90 diputats del PSOE. “Estic orgullós de Felipe”, va dir Sánchez acusant Iglesias de parlar de “presos polítics” i votar amb el PP contra un socialista. “Posi's d'acord: o som ETA o som Rajoy, les dues coses alhora no pot ser”, rebatia el de Podem.

Iglesias va cedir part del temps a Xavier Domènech, d'En Comú Podem, que era acollit al Congrés com el nou Josep Antoni Duran i Lleida: no perquè l'historiador es fes ahir democratacristià, sinó perquè l'esment del seu nom va ser rebut com la campana que dicta l'hora del pati i la majoria de diputats de PP i PSOE aprofitaven per anar al lavabo o al bar com abans feien quan arribava el torn del portaveu de CiU. “Socialistes de Catalunya: l'alternativa no és PSOE o PP, és justícia social o els de l'Íbex 35”, va dir Domènech en català. En aquell moment, la vicepresidenta del Congrés, Celia Villalobos, que ahir no jugava al videojoc Frozen i seguia el debat de reüll, va agafar Patxi López del braç. “Què, què!”, el convidava a frenar l'ús del català. López li va fer veure que allò no mereixia cap escàndol. Al final, a l'hemicicle Domènech va rebre un efusiu petó a la boca d'Iglesias.

El segon gran debut de la cartellera era el d'Albert Rivera, que va desafiar també el reglament del Congrés i va utilitzar el català. “Em vull adreçar als catalans: és per a mi un orgull pujar a aquesta tribuna com a espanyol nascut a Barcelona i català. Els vull dir que entre tots reformarem Espanya, que s'hi sumin, que l'arreglarem”, va animar. Els primers que van esclatar van ser els bancs del PP –“Tranquils, tranquils”, els frenava Rivera en català–, però a qui va irritar del tot va ser a Villalobos. “Què, què! Prou!”, va dir a López agafant-lo pel braç i enarborant el reglament. I López la va ignorar. De fet, el president del Congrés ho va viure com un incendi més, perquè tots els diputats tenien la pell fina i exigien dret a intervenir per al·lusions al mínim esment. “Sóc optimista perquè, com deia Churchill, el contrari no serveix de res”, va dir Rivera despertant en López el sospir de saber que per fi un al·ludit no li exigiria intervenir. Dit això, Rivera va fer enfadar com mai el PP retratant l'escapisme d'un Rajoy absent a l'hemicicle quan ell parlava –“segur que ara ens està veient des d'algun lloc d'aquest món...”, va ironitzar– i a qui va instar a reflexionar. “Fa una pinça estranya amb Podem i votarà el mateix que Bildu, ERC i Iglesias... Senyor Rajoy, alguna cosa deu fer malament”, va fer notar Rivera. L'atzar va voler que precisament aleshores Rajoy retornés a l'escó. “Home!”, va fer mofa el de Ciutadans. “Deia de vostè que difícilment arreglarà la corrupció qui no neteja casa seva”, li va dir ja a la cara. Les ganyotes dels 123 diputats del PP eren tan agres que fins i tot Rivera es va adonar del càstig que els infligia: “Encara que se'ls faci llarg, tinc el mateix temps que Rajoy.”

En nom de la desconnexió, el republicà Joan Tardà va compadir qui visqui governat per Sánchez. “On és la seva talla d'estadista? Em sap greu pels que seguiran al Reino de España: nosaltres marxem!”, va etzibar Tardà aixecant l'ovació d'ERC, DL i Podem. “És boníssim”, va confessar Rajoy al ministre García-Margallo. “Sí, sí”, assentia ell. Recollida la derrota de Sánchez al llibre de sessions, les taquígrafes del Congrés van posar el punt final al relat de la sessió i van marxar sense saber si havien transcrit una investidura fallida o una penjada de cartells.