Ja s'ha dit en diverses ocasions, el problema és que no es vol creure perquè no es vol acceptar atès que la conseqüència és horrible: es percebrà una pensió moltíssim menor de la quantitat “per la qual s'ha estat cotitzant”; la primera retallada es produirà, previsiblement, quan s'esgoti el fons de reserva de les pensions.

El perquè de les cometes anteriors: és sabut, però com per anar preparant el camí, amb mitges paraules i en veu baixa s'ha anat dient en els últims anys que el que avui una persona cotitza no és per pagar la seva pensió sinó per contribuir a pagar la dels qui ara l'estan percebent, però no s'ha explicat a l'opinió pública que la pensió dels qui avui cotitzen sortirà del que cotitzaran els qui vénen darrere d'ells: els joves.

Si s'hagués dit de forma clara la ciutadania hauria saltat impulsada com per un ressort: “Que no tindré la pensió que em correspon pel que estic cotitzant?” I aquesta ciutadania hauria exigit més explicacions als polítics: als que estaven als governs i a la resta de polítics. Però tots aquests polítics només haurien pogut remugar frases sense fonament, perquè la veritat és que la insostenibilitat del sistema de pensions de jubilació és un problema sense solució.

Les pensions tal com van ser concebudes són insostenibles: in-sos-te-ni-bles! I és igual que es digui una altra cosa o el contrari; o això que “s'ajusten les pensions per assegurar la seva viabilitat”. I són insostenibles no per la possible mala organització que hagi pogut haver-hi, sinó perquè no es compleixen els supòsits que es van fer quan el sistema va ser dissenyat a la fi dels anys 40: plena ocupació del factor treball; salaris anualment indexats a la inflació; esperança de vida després de la jubilació molt menor que l'actual; una tecnologia que complementava l'acompliment del treball humà però que no el substituïa exponencialment. (El de l'esperança de vida es corregirà a mesura que les prestacions sanitàries vagin sent retallades perquè tampoc la sanitat actual és sostenible, però l'efecte corrector serà petit).

Avui, amb una desocupació estructural creixent com un coet, amb una subocupació rampant, amb la contractació temporal convertida en norma, amb uns salaris per jornada efectivament treballada en reculada, com es nodrirà la caixa general de la Seguretat Social de manera que puguin nodrir-se les pensions? La realitat certa és que no es nodrirà en la mesura que seria necessari per garantir les pensions en funció del cotitzat perquè és impossible, per la qual cosa la retallada progressiva de les pensions és inevitable.

“Treure” les pensions de viduïtat i “ficar-les” al pressupost de despeses de l'Estat? Val, però al marge que això només donarà uns mesos de marge, alguna cosa haurà de deixar-se de carregar en aquest pressupost per pagar les pensions de viduïtat. Crear un nou impost per finançar les pensions? Bé, però llavors la renda personal disponible serà menor en augmentar la pressió fiscal personal. Contractar un pla de pensions? Els qui la seva renda els ho permeti i s'ho plantegin, que comprovin la rendibilitat mitjana dels plans de pensions en els últims anys i s'informin del tractament fiscal al seu venciment. La solució menys dolenta: no jubilar-se i continuar treballant.

Que cal fer alguna cosa és un fet, però el primer, l'imprescindible, és que la ciutadania estigui informada, que sàpiga com estan les coses. Pel que s'ha dit, els polítics no ho explicaran i la immensa majoria d'experts no parlen per a la ciutadania, per la qual cosa només queda una opció: que la població exigeixi seriosament als polítics que els diguin què passarà amb les seves pensions quan s'esgoti el fons de reserva dins de, com a màxim, tres anys.